Els companys de l'‘Andròmeda'

Li agradava Menorca, llavors una illa paradisíaca, «peu fréquentée des touristes». M'estim, dirà, les seves línies senzilles, l'aridesa, la llum. Sol aixecar-se de bon matí i va al cafè La Marina, de baixamar; coneix en Quintana, en Colauet, en Felitus... Durant el dia escriu, neda, passeja. Com cada any després d'arribar a sa caseta blanca, experimenta sensació de benestar, hi alimenta noves quimeres («somiar, simplement esser»), encara que algunes inquietuds el trasbalsen. Els esdeveniments a França, al món no conviden a la tranquil·litat: «Quina espessor d'egoisme, d'obstinació, d'indiferència! (...) Si el meu pensament no abandona Menorca, llavors som feliç, i ser-ne és saviesa, perquè les condicions de la vida i aquest instant tranquil m'hi conviden; però des que el meu pensament s'enlaira cap a Europa, cap al futur que ve... m'assalten totes les angoixes».

Ha d'escriure, però sense presses. Fruirà d'una pau que a París li és negada. I té dubtes seriosos que pugui tornar més a l'Illa. Hi ha núvols negres al cel d'Europa i l'esclafit d'un nou infern es pot produir d'un moment a altre. Qui fou soldat als 18 anys a la Gran Guerra, tem haver de viure una altra catàstrofe mundial. No sospita que serà a Espanya, precisament, on es patirà el pròleg de la gran tragèdia; ell mateix no arribarà a saber l'abast del cop d'estat feixista del 18 de juliol de 1936 i la guerra civil, perquè morirà a Crimea el 22 d'agost de 1936. Tenia 37 anys.