Aborígens entre el desconcert

Si un fa asades en públic, els efectes són difícils de controlar. Tant hem venut que som un destí meravellosament segur que ens ho hem cregut massa, Vueling i noltros mateixos. Ara no descartin catalans fent-se selfies a la casa de la foto que va sortir a la tele, com si fos el Manneken Pis. Avui: arriben turistes subvencionats que xerren estranger.

Noticias relacionadas

El kit de l’estiu

Más noticias relacionadas

El meu germà de petit volia ser turista de professió. Va renunciar a temps per raons òbvies. Els turistes encara no cobren, però si es paga per tenir-los. Açò es diu promoció.

Pot ser un anunci a una revista danesa o una línia aèria amb Munic, estimulada per obrir camí, pal·liar el drama i corregir a la correguda la sempre denunciada dependència del britànic turoperat, que no és res quirúrgic. Si arriba una altra pandèmia, l'any que ve podríem acabar materialitzant la vel·leïtat infantil del meu germà per evitar que les fileres d'hamaques es transformin en simples parcs fotovoltaics de plàstic.

Davant açò, si trob un turista un vespre pel port de Maó, em desconcertaré entre l'alegria i el temor. No sabré en quin sentit actuar, únic, invers o doble. Les previsions del Banc d'Espanya m'estimulen a dedicar-li uns passos de ball de bot i convidar-lo a un xupito d'oliaigua, però si faig cas a Fernado Simón, els filtres-colador aeroportuaris i «El País», millor canviar de vorera amb el risc que s'ho prengui a males. Alguns ni s'ho plantejaran i seguiran amb la seva marxa festiva grupal. Confiar causes col·lectives a la responsabilitat individual pressuposa una cosa que no tot individu té.