Conèixer el territori vol dir saber que Sant Climent o Llucmaçanes són nuclis de població ben diferenciats i que, ni que els ajuntassis, no arribarien a les 5.000 ànimes. I vol dir saber també que es Mercadal i Fornells, per separat, mai no han tingut tanta població.
Conèixer el territori vol dir saber perfectament que açò és així i que quan s'ha d'establir una norma que afecta els seus habitants, es tindrà en compte. I clar que no es pot demanar al govern d'Espanya que conegui el detall de totes aquestes coses. A Madrid haurien de menester tants de funcionaris que faríem feina només per mantenir-los. Encara més.
Però sí que se li pot demanar en canvi que compti amb una organització territorial prou sòlida per poder atendre aquestes qüestions. Per dialogar amb el país que vol governar i per poder atendre els seus ciutadans en funció de la seva realitat. I de l'única manera que açò es pot fer: escoltant els seus representants.
I el fet és que el govern espanyol ja en disposa, d'aquesta organització territorial. Des de fa centenars d'anys: són els municipis i les regions, i des que hi ha democràcia, les autonomies, amb governs elegits tan democràticament com el seu. Però si la tradició havia estat no escoltar els municipis i la consigna fer desaparèixer les regions, ara sembla que reviscola la idea de tornar-ho a fer.
En el passat, la millor prova va ser la creació de les províncies, que no us penseu que tenen tants d'anys, per molt que fos obligatori memoritzar els seus noms a l'escola. L'invent és de l'any 1833, quan Espanya patia la regència de Maria Cristina de Borbó, i la pretensió era tenir un territori fàcil de manejar des de Madrid. «Més modern», deien amb cinisme.
Amb elles es va escampar per tot el territori -50 províncies- un xinxer de funcionaris de la capital sota la direcció dels governadors provincials, que no cal ser una llumenera per pensar quin perfil devien tenir. Ells eren el poder i no necessitaven tenir cap coneixement del territori, perquè l'objectiu no era aquest, sinó que tots els territoris s'assemblassin a Madrid.
No entraré ara en el tema de la llengua, perquè no ho paga. De llengua només n'hi havia una i on se'n rallava una de diferent, segur que era un dialecte rural. I encara més, si els seus parlants es feien entendre com podien en castellà, entraven en la categoria dels «patanes».
On la divisió provincial va fer més matx va ser en uns territoris que a l'època es van arribar a anomenar «la España asimiliada» i que no cal dir que eren Aragó, València, Balears i Catalunya, que és evident que partien d'una tradició política, econòmica i cultural ben diferent de la castellana.
Amb l'excepció de les Balears, perquè hi havia la mar per posar límits, la delimitació provincial va ser salvatge, fins al punt de rompre tota l'organització anterior de ciutats i comarques i rutes comercials interiors. En el cas concret de Catalunya, encara avui es paguen els desequilibris territorials que va generar.
No és estrany idò que després de la mort de Franco i quan semblava que hi havia la voluntat de fer un país nou, les províncies perdessin el pes que el centralisme els havia donat. Encara van conservar, però, les anomenades diputacions provincials, que a la pràctica són una repartidora de doblers sovint contraposada al govern autònom. No és el cas de Balears, ja que el seu paper va passar als Consells.
No sé si aquesta explicació haurà servit per fer entendre l'oposició radical que hi ha a Catalunya contra el procés de desconfinament -de la Covid-19, rallam- a partir de les províncies. No sé què en deven pensar a la «España vaciada», de què tant es queixen castellans i lleonesos quan veuen els seus pobles cada vegada més deshabitats. Però és evident que vist des de fora, és un disbarat.
Són les comunitats autònomes qui tenen la competència de Sanitat des de fa entre vint i quaranta anys, segons el cas, i qui coneixen el seu territori i qui sap que Sant Climent i Fornells i es Mercadal no encaixen amb el paquet dels de més de 5.000 habitants i que les haurien de desconfinar al ritme de les poblacions petites. O que Menorca és un cas a part.
Fa cosa veure a la presidenta de Balears o a la del Consell de Menorca, que han tingut prou criteri i han mantingut una gran dignitat durant aquests mesos excepcionals, haver de defensar coses de sentit comú davant el govern de Madrid. I comprovar, un dia i un altre, que allà continuen somniant en aquell mando único, competente por supuesto que, incapaç d'entendre la diversitat del món, s'ha d'inventar les províncies.
