Ens hem vist amb l’obligació d’anar creant de manera precipitada una cultura de l’epidèmia. I ara toca inaugurar de manera urgent una nova instrucció econòmica, que contempli avui i demà. És un confinament carregat de deures per aquelles persones que han de prendre decisions sobre el bé i el mal comú. Segurament que moltes coses dependran de la resposta social que es detecti.
Hem començat el maig. El mes on les postes de sol són un espectacle relaxant i les albades es tenyeixen d’or -o de mel, com deia Miguel Hernández-. Amb el silenci derivat de la poca activitat als carrers, els ocells escampen els seus cants. Sentim amb nitidesa els xiscles de les vinjoles, el reclam dels abellerols, el siulet nocturn del sibil·lí. Després de la magnífica pluja fina de l’abril, hi deu haver una erupció vegetal pel camp.
Amb el procés de reconnexió física, passa endavant també tota la successió d’idees per a fer front a l’abisme econòmic que s’anirà veient les pròximes setmanes. Per uns és una oportunitat immillorable per ‘resetejar’ una disciplina tan transcendent pel món com és l’economia. Per altres, és la conjuntura idònia per a desregular i buscar llum verda per a temes que semblaven superats. Per a molts, és un moment de desorientació.
Quan una disciplina s’ha ensenyat durant molts d’anys amb uns esquemes mentals determinats, no és fàcil sortir del solc. Fa uns anys, en una prestigiosa escola de negocis es va intentar un apropament entre dues línies formatives, una que treballava la funció gerencial a les entitats sense ànim de lucre, i una altra que aprofundia en l’administració de grans empreses.
Es tractava de veure si era possible pensar una feina conjunta entre els futurs gestors de dos mons que normalment tenen poc diàleg. Els joves del màster econòmic, elegits entre els més destacats de la classe, van ser molt sincers. A ells les empreses els buscaven per a poder guanyar molts de diners. Podien tenir en compte alguns detalls, però el seu far estava clarament identificat i no es podien plantejar res que restàs energies a aquest objectiu principal. Bona part d’aquells joves estan avui al davant d’empreses importants.
En un procés de diàleg, és bo evitar la catalogació prèvia de l’altre interlocutor. Convé posar l’atenció en els arguments i no en la procedència del missatger. I analitzar les opinions, on tal vegada és possible entendre i acceptar raonaments que no eren propis, sense convertir aquest acte en un problema de manca d’identitat. No és fàcil en temps de missatges curts i ràpids.
Aquell pòsit de la formació rebuda, de molt alta qualitat per altra part, es fa evident quan ara s’analitzen alguns plantejaments de patronals econòmiques davant la crisi. Les exigències ambientals que la legislació ha anat incorporant, es veuen com un fre i es demanen rebaixes substancials. La idea de l’economia circular s’entén com un problema per l’economia lineal habitual i es demana no fer canvis.
I malgrat tot, no podem tornar allà on érem abans de la covid, ni fer passes enrere en temes clau. Si l’economia es deslliga de la vida, tornarà a tenir pegues importants. Precisament a qualsevol escola de direcció s’ensenya que no sempre les coses urgents són les coses importants. No aprendre a distingir-ho sol abocar a atendre només les urgències i, en conseqüència, a una viabilitat quasi impossible.
El gran pes que tindrà la intervenció de l’estament públic per afrontar l’actual recessió, ha de permetre que no només el far del màxim benefici econòmic marqui el camí de sortida. Una institució pública ha de posar les persones i el medi ambient sobre la taula de qualsevol negociació. Els diners públics han de servir per a orientar altres senders.
Per posar només un parell d’exemples. Potser ens comença a interessar més reconvertir barques amb tecnologia per a netejar microplàstics que no subvencionar sense límit el combustible per llaurar el fons i haver de tirar després gran part de les captures.
Tal vegada ens convé més ajudar que els pagesos no intensius puguin fer venda directa, que no permetre que es tornin a consolidar places turístiques dels anys setanta que s’han quedat obsoletes. Hi ha polítiques en temps d’alarma que no tornen enrere.
Tenim per davant una temporada atípica, amb un camí poc planer. Però més que queixar-se perquè no ens agrada el món que construïm, es necessita gent que ajudi a canviar-lo. El passat està ple de futurs que no es van complir. Però el futur que tenim davant el podem escriure.
