Sant Joan és festa gran. I no sols a Ciutadella. En la festa grossa de cada poble i del nostre, és clar, diuen que se celebra «allò que som». No la singularitat de cadascú, sinó la presumpta singularitat col·lectiva i allò que, per mor d'aquest motiu tan faust, a cadascú ens en pertoca. Acceptem, doncs, com a inevitable que la festa s'empassi tot el que és personal en la impersonalitat del col·lectiu, i que cadascú suspengui durant un breu temps el que li és més propi per celebrar el que és propi de la tribu.
Celebram –o ens fan celebrar- aquest com som i, per tal que açò tengui qualque sentit, aquest hipotètic ‘mode de ser' haurà d'entendre's com a cosa excepcional, que els paisans o participants posseeixen en exclusiva.
Aquest tret ha de ser ben diferent del dels nostres vesins i, si ens manca aquest caràcter peculiar, l'haurem d'inventar. «De festes, com les del meu poble, cap», se sol dir. Tanmateix, és ver que, comptat i debatut, no som tan diferents i arribam a copiar-nos els uns als altres. Però importa distingir-nos. I que com menys siguem els membres del grup o del lloc; com manco n'hi hagi que posseesquin una propietat tan valuosa («sentir-se» les dates adiades), més ens en tocarà a cadascun de nosaltres. Segurament per açò, la mera humanitat que ens identifica i de la qual tothom participa -l'esperit lúdic festiu-, representa per a molts el tret humà menys interessant.
Clar que els que som més grans celebram també –i açò no sempre es té en compte- el fet de ser «els que hi quedam», uns supervivents. Ens congratulam de viure, la qual cosa implica també que ens recordam dels que falten. Així les festes, amb ço lligar anys passats amb els actuals, donen presència als absents. Potser aquí se revela els fons d'on emanen aquestes efusions col·lectives. És el desig desesperat de creure'ns que res no canvia, que tot continua igual, que un no envelleix o que si individualment hem de morir, sobreviurem dins el col·lectiu. Aspiram a la permanència a través de la pertinença. El gest primordial de la festa és rememoració i reiteració d'allò que es creu permanent. Voldríem que tot fos de bell nou com ja havia estat o com recordam (el record és selectiu) que era. La creença que jo, i que nosaltres, som encara el que (ens creim que) vam ser és una il·lusió enganyosa.
