Joan Pons Torres16/01/19 21:39
TW

És una llàstima que Ignasi Mascaró alci sa bandera blanca tan prest («D'Herodes a Pilat i la vera història», DM, 11/1/2019), però també és ver que a vegades una retirada a temps és una victòria. Són diverses ses qüestions que han quedat orfes de resposta: es vertader concepte de sa llengua d'oc o llemosina com a llengua comuna de balears, catalans, valencians i occitans d'ençà des segles XII-XIII fins es secessionisme lingüístic de Fabra & Co de l'any 1934; si Mascaró considera que gallec i portuguès són llengües diferents -igual que esmitja català i occità- o es mateix idioma; si li semblaven penosos o reduccionistes Antoni Febrer o Joan Benejam per anomenar a sa seua llengua menorquina i no catalana, fent magnífiques obres gramaticals i de vocabularis en aquesta (suposadament) inexistent llengua menorquina... Bé, una cosa sí que li ha agradat: sa betcollada a Conrado de Villalonga. ¿Què va tenir de científic que un polític decidís es nom de sa nostra llengua?, con nocturnidad y alevosía, d'esquenes an es poble i sense que aquest pogués fer sentir sa seua (nostra) veu (vox en llatí). Una paraula que fa tremolar a més d'un. Com era allò de Pedro Sánchez… «los catalanes tienen un Estatuto que no votaron», no?

Guaita un tòpic a s'escrit de Mascaró. Diu que amb José Ramón Bauzá «tres dècades de consens lingüístic van esclatar». Ja hi som. Vegem què en diuen es principals actors polítics d'aquest suposat consens lingüístic sobre es català. Xisco Gilet, conseller de Cultura des primer Govern Cañellas, defensà a sa tribuna parlamentària (1986) que s'unitat de sa llengua no era lo mateix que sa seua uniformitat, i va fer una defensa encesa a favor de ses modalitats insulars. Aquest era es vertader posicionament d'Aliança Popular, que tres anys abans (1983) havia proposat anomenar sa nostra llengua «llengua de ses Balears» perquè sabia ses intencions polítiques que amagava sa sacro-santa unitat de sa llengua. Ho reconeix es mateix Cañellas en una entrevista as setmanari «El Temps» l'any 2014: «Aliança Popular no hauria posat català, però aquesta fórmula va guanyar perquè dels onze membres de la comissió redactora de l'Estatut balear, AP només en tenia un». Així com també afirmava que: «El català estàndard, patrocinat per la mateixa Universitat i que està esborrant la manera de parlar de cadascuna de les illes, la manera com parlaven els nostres pares». En es famós llibre-entrevista de Jaume Sastre, Cañellas també reconeix que «després de sa unitat lingüística ve un intent de dominació més àmplia», o que s'OCB «és un intent de penetració total i absoluta, un instrument en mans des catalanisme cultural per arribar tan enfora com els deixin».

Noticias relacionadas
Joan Pons Torres

Mahó-Mahón

Más noticias relacionadas

Xisco Gilet, impulsor de sa Llei de Normalisació Lingüística (LNL), també va rallar clar a ciutat.es (3/5/2016) sobre aquestes suposades tres dècades de consens lingüístic: «El arranque de aquel proyecto legal se sustentaba en unas premisas: la igualdad de tratamiento del castellano y el catalán, el reconocimiento, promoción y defensa de las modalidades insulares propias, la libertad de elección de lengua por parte del ciudadano y el intocable futuro diferenciado de nuestro ‘poble'». No obstant, ¿quina ha estat sa realitat segons Gilet?: «Imposición, inmersión, estandarización formal, desprecio a las normas y modalidades propias, afán catalanista, son las principales causas de un fracaso más que llamativo de una Ley que bien pudiera haber cumplido la función a que iba destinada y en pro de la cual se han fundido miles y miles de partidas presupuestarias. Función que, en modo alguno y por unanimidad aceptada, no era imponer una lengua sobre la otra, sino en dar amplitud a ambas en su libre uso, como normales y corrientes entre nuestros ciudadanos. Unos ciudadanos que no se sienten hermanados con ninguna identidad colectiva más allá de sus fronteras naturales. Y si la política continua por esa senda, a esos inútiles treinta años seguirá otros tantos, siempre y cuando los políticos obren de espaldas a la libertad del ciudadano».

Mai va existir cap consens lingüístic a favor de s'imposició des català a ses Balears. Sa més que evident decepció de Gilet o Cañellas ho demostra. Ni es sentit ni s'esperit des legisladors eren es mateixos que ara, encara que qualcuns mos vulguin fer creure que la Mare de Déu nom Joana. Es mateixos que demà mos diran que no celebram sa nostra festa de Sant Antoni, sinó una postissa ‘diada'. Però també sabem que Sant Antoni era més viu que el dimoni, que jugava a trenta, i ell a trenta-u. Accept es duel de Mascaró, però jo no vaig de pistoles ni sabres. M'agraden ets arguments, ses coses clares i es xicolati espès. ¿Per què no un ric debat públic sobre sa nostra llengua, o a un medi de comunicació? Acta est fabula. Bon Sant Antoni, Dia de Menorca!