És una llàstima que Ignasi Mascaró alci sa bandera blanca tan prest («D’Herodes a Pilat i la vera història», DM, 11/1/2019), però també és ver que a vegades una retirada a temps és una victòria. Són diverses ses qüestions que han quedat orfes de resposta: es vertader concepte de sa llengua d’oc o llemosina com a llengua comuna de balears, catalans, valencians i occitans d’ençà des segles XII-XIII fins es secessionisme lingüístic de Fabra & Co de l’any 1934; si Mascaró considera que gallec i portuguès són llengües diferents -igual que esmitja català i occità- o es mateix idioma; si li semblaven penosos o reduccionistes Antoni Febrer o Joan Benejam per anomenar a sa seua llengua menorquina i no catalana, fent magnífiques obres gramaticals i de vocabularis en aquesta (suposadament) inexistent llengua menorquina... Bé, una cosa sí que li ha agradat: sa betcollada a Conrado de Villalonga. ¿Què va tenir de científic que un polític decidís es nom de sa nostra llengua?, con nocturnidad y alevosía, d’esquenes an es poble i sense que aquest pogués fer sentir sa seua (nostra) veu (vox en llatí). Una paraula que fa tremolar a més d’un. Com era allò de Pedro Sánchez… «los catalanes tienen un Estatuto que no votaron», no?
Rallant en pla
Sant Antoni i el dimoni
16/01/19 21:39
También en Opinión
- El hartazgo de los payeses del sur de Ciutadella: «Hemos tenido que llamar a la grúa para poder entrar en la finca»
- El misterio del tanga perdido en el centro histórico de Maó
- ¿Sale a cuenta reciclar? Los millones que ingresa Menorca por la venta de la basura separada
- Los vecinos de Punta Grossa se quedan sin la única vía de acceso a sus barcas
- ‘Via Menorca’: el GOB pone en marcha una campaña para frenar la masificación