La reducció de la velocitat màxima a la carretera general del futur (algun dia s'acabarà la reforma, no?) de 100 a 90 quilòmetres per hora no deixa de ser una anècdota simpàtica en ple debat sobre les estructures a mitges. Primer, perquè en el cas hipotètic que es pugués conduir de forma homogènia entre Maó i Ciutadella, la demora generada en el trajecte seria de tres minuts, el mateix temps que es perd cada dia arrancant i apagant l'ordinador, escalfant la llet, mirant estupideses a Instagram o amb converses fútils amb el mòbil. En segon lloc, i sobretot, perquè poques persones respecten a la ‘general' el límit de velocitat. Alguns ni el coneixen. Només els radars fan seny, amb aquelles reduccions brusques i forçades.
Tres minuts són un temps molt superior, en qualsevol cas, al que guanyen tots aquells imbècils que condueixen com si juguessin a un videojoc, que practiquen avançaments temeraris sense profit només per satisfer un ego malaltís o una manca de paciència solidària que comparteixen, amb un diferent grau de perillositat, amb el transportista que ahir matí va tocar el clàxon per fer frissar un autobús que carregava els passatgers. Aquestes escenes lamentables exemplifiquen l'arrel del problema. Seguim sense treure'ns de sobre la tirania de la immediatesa, de l'aparcament a la porta del destí, de les corregudes, del cotxe particular com a únic transport hàbil, mentre que el públic o les bicicletes, més pausats, es veuen com una nosa que utilitzen gent gran i turistes romàntics. L'ús de l'argument de la demora d'un punyat de segons per criticar les rotondes a un nivell ho deixa ben clar.
Anima que entre les principals preocupacions ambientals dels menorquins destaqui, en segon lloc, la plaga de cotxes, que en molts casos cobreixen distàncies petites amb una gran emissió de fums, un fumeral, procedent tant del combustible com dels cabreigs al volant. A veure si aquesta sensibilitat es nota sobre l'asfalt. De moment, no.
