Pedro i Pablo, patriotes

Joan F. López Casasnovas22/11/18 0:00

En uns moments d'irritació, que malauradament esdevenen amb freqüència als parlaments de la democràcia espanyola, Pedro Sánchez anuncià al Congrés que rompia relacions amb Pablo Casado quan aquest davant els diputats l'acusà de «ser partícip i responsable del cop d'estat que s'està perpetrant a Espanya». No convé fer cas a aquests exabruptes. Sabem que la llengua de determinats polítics és una bomba d'inflar globus semàntics de buidor proverbial; les excepcions són escasses. Dies després, Casado i Sánchez, malgrat haver-se tret mútuament la camisa de batiar, han pactat la renovació del Tribunal Suprem i n'han anunciat el nom del futur president, Manuel Marchena, sense esperar que els nous vocals del Consell General del Poder Judicial el votin. Segons El Plural, Marchena sempre és «allà on se l'espera»; són molts els casos en què aquest magistrat ha salvat situacions «molestes» per al PP mitjançant, per exemple, la inadmissió de querelles que havien caigut sota la seva decisió.

També José M. Aznar ha atiat més el foc. Per a ell Espanya «està sotmesa a un cop d'estat permanent del qual el Govern és còmplice», i afegeix que «estam davant la pitjor crisi de la democràcia». Guàrdies Civils entrant a trets al Congrés (antecedent de l'«a por ellos!») va ser una futesa al costat de la violència exercida per quatre (4x500.000 = 2.000.000) separatistes catalans que posaren urnes i llurs caps contra les indefenses porres. Al capdavall Tejero actuava (bé, sí, equivocadament) mogut per una bona intenció: salvar la pàtria.

Tanmateix, tal vegada tengui raó l'expresident i líder la FAES. Hi ha un cop d'estat permanent (contradictio in terminis: cop ‘permanent'?) i la crisi de la democràcia espanyola ja és monumental. Però parlem de corrupció, espoli de la S.Social, pensions, 69.000 milions de rescat als bancs (gairebé sense retorn), deute públic, atur, pobresa... O de la no separació de poders (amb el judicial a les ordres del polític i aquest dels interessos de les elits extractives). Tampoc deu ser propi d'un estat de dret, ni bo des del punt de vista patriòtic, que el Regne d'Espanya amb 43 aeroports internacionals dobli els d'Alemanya, que, en canvi, duplica la població espanyola. La segona xarxa mundial d'alta velocitat, després de la Xina, és l'espanyola: 2.000 quilòmetres, caríssima, infrautilitzada i inconvenientment dissenyada (quan el corredor mediterrani?). El ministre Borrell ‘salvà' 9.100 euros, una xifra miserable.

Quan sent la paraula pàtria tot d'una em pos la mà a la cartera, va dir aquell.