Som molts els qui mos vam arribar a creure que el problema del món era la falta de cultura i que el dia que tothom pogués anar a escola, s'acabarien els problemes que arrossegam de fa mil d'anys. Però potser perquè he llegit massa, començ a tenir dubtes que açò sigui ver.
I la veritat és que per més que l'escolarització s'ha universalitzat a la major part del món, no sembla que hagi resolt l'estultícia humana, o pitjor, hi ha molts d'indicadors que encara va en augment. I és que potser no n'hi ha prou amb haver anat a escola per tenir les coses aclarides.
En certa manera, es confirma aquella dita menorquina que «hi ha molts d'ases amb lletra». És la prova que els nostres avantpassats ja sabien de què anava la cosa i molts d'ells sense haver tingut la possibilitat -ni la necessitat- d'anar a estudi.
M'ho fan pensar moltes coses, algunes aparentment insignificants. A l'estiu, si vas a la mar, te trobes que l'arena està plena de puntes de cigarro. I és evident que avui dia tothom sap que malmeten la natura i que no hi ha cosa més barata que un cendrer de platja. A Menorca els regalen! Però és igual, les puntes són allà perquè qualcú ho ha decidit així, iguals que els bòtils o les bosses de patates.
Si pujam un esglaó, avui també és de coneixement general per quins motius s'ha de protegir la posidònia de les costes o els ecosistemes fràgils -com Favàritx. S'ha de ser molt ase per no entendre-ho. Però és evident que açò no és obstacle perquè hi hagi gent -i amb lletra!- que qüestiona les incipients mesures per intentar que tot plegat no acabi en un desastre.
La mateixa cosa es podria dir de la invasió de plàstics que pateix la mar. A sol i serena s'esmicolen, però no desapareixen. I ja formen part de l'alimentació de peixos i aus -si no els maten. I de retruc ja els consumim també els humans, amb conseqüències imprevisibles. Ho expliquen, a l'escola, que als oceans ja hi ha concentracions de plàstic més grosses que la Península Ibèrica. Però així i tot, moltes persones critiquen qualsevol mesura per frenar aquesta desgràcia.
El límit de la caparruteria en el tema mediambiental el simbolitza el senyor Trump dels Estats Units. A ca seva disposen dels estudis més alarmants sobre les conseqüències del canvi climàtic, però ell no té cap intenció de fer-los cas. S'estima més tenir els vots de -entre d'altres- tots aquells que, per més escola que tenguin, trien el «pan para hoy y hambre para mañana», com diu la saviesa castellana i com demostra l'actitud d'alguns menorquins.
Clar que rallar del senyor Trump et mena a la qüestió dels immigrants, i aquesta al Mediterrani i al racisme inconfés de tanta gent que també ha anat a escola. Perquè és d'una evidència que clama al cel que si no començam a acollir immigrants, d'aquí a quatre dies succeiran dues coses. Una, que a Europa hi haurà més vells per cuidar que joves per fer feina. I dues, que el món que bull fora de les fronteres europees farà un pet que mos aniquilarà.
Però la insensatesa abasta altres camps, com el de la cultura. A ca nostra en tenim un bon exemple. Mos diven que la llengua dels menorquins no és el català. I qui mos ho diu? Idò els mateixos que asseguren que els romans van difondre el llatí pel món o que els castellans van escampar el seu idioma fins a Andalusia i, més tard per Amèrica. Què trobau? Idò els catalans, senyors meus, ho van fer igual quan es van estendre per València i les Balears.
I la cosa es complica encara més quan rallam de política. El president de França, que hauríem de creure que ha anat a escola, l'altre dia va amollar que el patriotisme és positiu i que, en canvi, el nacionalisme és negatiu. I ho deia celebrant el centenari de la Primera Guerra Mundial! D'aquella guerra van sorgir molts de nous Estats i així és que, si hem de creure el senyor Macron, un patriota és aquell nacionalista que aconsegueix tenir Estat propi. Quin flicot!
Clar que per flicots, el d'Espanya. La premsa del règim pontifica que aquí no hi ha presos ni exiliats polítics. Però el diccionari de la llengua -que ja té uns quants anys- diu que un exiliat o exiliada és aquella persona que viu fora de la seva pàtria voluntàriament o per força. Triïn.
Però segurament res tot d'açò que dic és d'actualitat. L'actualitat és que ja coneixem el nom del nou president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem (uf!), el senyor Manuel Marchena. Un homo que segons un diari de Madrid, «siempre está donde se le espera» i, segons els dirigents del PP, és un gran fitxatge.
Potser sí. Com a magistrat, entre altres mèrits, va arxivar querelles de volada, sobretot per corrupció, presentades contra els presidents autonòmics -del PP- de Melilla, Cantàbria, Extremadura, Madrid i València. I contra altres dirigents del PP, com Jorge Fernández Díaz, Pilar Barreiro, Rita Barberà, Rajoy, Maria José García Pelayo i Rafael Hernando.
També era darrere la reducció de pena de Jaume Matas pel Palma Arena de 6 anys a 9 mesos i, més recentment, ha arxivat la querella contra Pablo Casado per la seva ràpida titulació universitària. I encara l'estiu passat, la premsa va xerrar molt del nomenament atípic d'una filla seva com a fiscal.
L'enhorabona per a la Justícia espanyola.
