Un breu oasi menorquí

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

No cal tenir màsters ni doctorats exprés per mostrar el demble humanístic que caracteritza les persones cultes i que, sens dubte, ha donat relleu a polítics de gran talla. Avui citar Maragall, Espriu, Costa, Salvat-Papasseit, Martí i Pol o Margarit no és gaire freqüent als parlaments nostrats, com ho seria abans. Tampoc van més enllà de Cervantes o Machado els cortesans de l'altiplà de Castella. Quan bada boca qualque rallamentari o xerramentari (el nom de ‘parlamentari' no s' escau als que fan ús de la xerrameca vana o del rallar vulgar en tost d'un parlar enraonant, raonat i raonable), li és habitual emprar locucions com allò «que el Pisuerga passa per Valladolid» o pensar «que todo el monte es orégano» i no, «aprofitant l'avinentesa», recórrer a una fraseologia més pròpia i identitària. Què hi farem? Misèria de país, que prioritza l'interès egoista als valors comunitaris, substituïts pel mer afany de poder. «En un món que canvia, les nostres victòries més glorioses són les que aprofiten a tothom». L'eslògan pot ser vàlid encara que el trobem a la propaganda del BNP Paribas francès, «la banque d'un monde qui change». Paradoxes de banda, la cultura és la recerca constant de la veritat i l'esforç de crear una societat justa. Altrament, hi ha la barbàrie.