Perquè una fruita sigui saborosa primer s'ha de cuidar l'arbre i empeltar-lo bé; maldar que cap maltempsada en perjudiqui les flors i, després, permetre que els fruits madurin. No diré que la Reserva de Biosfera menorquina (RBM) sigui una fruita exquisida que s'hagi de dur a taula per a consum d'uns pocs. Açò no va d'elits que tasten els millors vins, els Gran Reserva. La RBM, que el proper 8 d'octubre complirà cinc lustres, hauria de constituir una sort per a tots els menorquins. En la mesura que la societat, amb les institucions al davant responsablement, assumeix els valors socials, mediambientals i culturals que la RBM implica, el benefici serà comunitari.
La fruita bona no surt perquè sí. La declaració d'octubre de 1993 tampoc. Va ser possible gràcies a la feina d'uns segments socials mobilitzats (científics, GOB, associacions, creadors artístics...). I també alguns polítics, però no tots.
Hi havia consens a sol·licitar aquella declaració i al Consell Insular de Menorca (CIM) s'aprovà per unanimitat. Però el ciutadà informat sabrà discernir el gra de la palla. Uns maldaven pel manteniment dels valors paisatgístics de l'Illa mentre procuraven fer compatibles aquests propòsits amb uns nivells de benestar social acceptables i d'acord amb un economia productiva sostenible. Altres volien «balearitzar» Menorca, insaciables amb la depredació sense mesurar-ne els costos. El «cost d'oportunitat», com solen aconsellar de calcular els economistes.
No va ser fàcil. Des del CIM, en un temps en què les competències importants d'ordenació del territori, urbanisme, turisme, indústria, agricultura, cultura...) estaven en mans dels governs amb seu a Madrid o a Palma, es va treballar (i lluitar!) contra multitud de projectes destructius.
La història contemporània relatarà, si algun historiador seriós ho investiga, les iniciatives empreses durant els anys 80 i 90 del segle passat per esvair els prejudicis contra l'estratègia de desenvolupament sostenible. Si s'hagués arribat a aplicar el Pla Provincial franquista, el resultat hauria pogut ser catastròfic per a una illa fràgil. Menorca no havia de ser com a Eivissa.
En el marc del Congrés de Cultura Catalana (1977) es posaren les bases d'una política territorial: «Natura, ús o abús? Llibre Blanc de la gestió de la natura als Països Catalans» (1976). Ramon Folch hi plantejava la imperiosa necessitat d'una acurada gestió per mantenir la riquesa natural del país i acabar amb la ignorància mútua entre científics i gestors polítics.
El compromís de l'art o l'art compromès, l'haurem de tractar un altre dia.
