Menorca, 25 anys d'una ‘Reserva de Biosfera'

La fruita bona no surt perquè sí. La declaració d'octubre de 1993 tampoc. Va ser possible gràcies a la feina d'uns segments socials mobilitzats (científics, GOB, associacions, creadors artístics...). I també alguns polítics, però no tots.

Hi havia consens a sol·licitar aquella declaració i al Consell Insular de Menorca (CIM) s'aprovà per unanimitat. Però el ciutadà informat sabrà discernir el gra de la palla. Uns maldaven pel manteniment dels valors paisatgístics de l'Illa mentre procuraven fer compatibles aquests propòsits amb uns nivells de benestar social acceptables i d'acord amb un economia productiva sostenible. Altres volien «balearitzar» Menorca, insaciables amb la depredació sense mesurar-ne els costos. El «cost d'oportunitat», com solen aconsellar de calcular els economistes.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

No va ser fàcil. Des del CIM, en un temps en què les competències importants d'ordenació del territori, urbanisme, turisme, indústria, agricultura, cultura...) estaven en mans dels governs amb seu a Madrid o a Palma, es va treballar (i lluitar!) contra multitud de projectes destructius.

La història contemporània relatarà, si algun historiador seriós ho investiga, les iniciatives empreses durant els anys 80 i 90 del segle passat per esvair els prejudicis contra l'estratègia de desenvolupament sostenible. Si s'hagués arribat a aplicar el Pla Provincial franquista, el resultat hauria pogut ser catastròfic per a una illa fràgil. Menorca no havia de ser com a Eivissa.

En el marc del Congrés de Cultura Catalana (1977) es posaren les bases d'una política territorial: «Natura, ús o abús? Llibre Blanc de la gestió de la natura als Països Catalans» (1976). Ramon Folch hi plantejava la imperiosa necessitat d'una acurada gestió per mantenir la riquesa natural del país i acabar amb la ignorància mútua entre científics i gestors polítics.

El compromís de l'art o l'art compromès, l'haurem de tractar un altre dia.