Aspra història del Sueroral

Mig món el coneix com ORT, de oral rehydration therapy, és a dir, teràpia de rehidratació oral, o també com sales de rehidratación oral. És una pols que s'ha de dissoldre en una quantitat determinada d'aigua. Resulta una beguda que salva, perquè rehidrata.

Rehidrata la persona deshidratada per causa de diarrea, o vòmits, i si rehidrata és que salva una vida, perquè la deshidratació és cosa ben seriosa.

La necessitat d'aconseguir una beguda capaç de controlar la deshidratació no era pas nova, però el desenvolupament en va trigar anys perquè certs metges de l'època, acadèmics, gestors, posaven pals a les rodes.

La història del sèrum per beure és, en efecte, una història de lluita contra l'això establert, contra l'esperit tossut i egoïsta de qui defensa que res serà mai millor que això que es fa de tota la vida. La realitat els havia superat, i feien olor de naftalina, però no acceptaven l'evidència.

Alhora és una història d'amor envers les persones més fràgils i vulnerables. I d'amor a la ciència seriosa i senzilla, sense cap esperit de negoci.

Calia aconseguir una beguda per controlar la molta diarrea que provoca el còlera, que pot deshidratar una persona en cosa d'hores, i que llavors entra en shock, i es mor si no rep de seguida prou líquids per rehidratar-se.

Fins llavors, l'única manera de rehidratar una persona era amb sèrum intravenós, en vena, però aquesta tècnica és més cara, i necessita un mínim d'equipament i de personal entrenat. Per tant, no és accessible en les moltes regions on la pobresa fa molt de mal, allà on no hi ha ni gaire equipament ni personal idoni.

El còlera, i de fet la diarrea en general, és cosa perillosa per a tothom, però sobre tot per infants. Si la pèrdua de líquids és abundant, i si no s'atura, i sobre tot si no hi ha prou reposició de líquids, el fiet es deshidrata.

Deshidratat, el pacient necessita líquids de seguida i en proporció als líquids perduts. En aquest context, la perspectiva d'una beguda per rehidratar era una idea que clamava al cel. S'havia d'evitar la deshidratació, el shock i la mort de molts pacients.

Llavors, dos professionals de tan sols 26 anys, sense experiència però amb bona voluntat i amb prou solvència de coneixements, van continuar una sèrie d'estudis que hi havia en marxa, i van aconseguir de desenvolupar la beguda per rehidratar. La van administrar en adults, i va funcionar prou bé, i van publicar els resultats en agost de 1968, ara fa 50 anys.

Feien feina en Índia i Pakistan, i van salvar vides. La comunitat científica occidental, però, els va rebre amb crítiques i menyspreu. Fins i tot van impedir-los de continuar treballant. No volien acceptar que cosa tan senzilla per boca fos igual de bona que la rehidratació per vena, que és més costosa i complicada, més negoci.

D'altres van continuar treballs i investigacions, i van demostrar que la rehidratació oral també és efectiva en fiets. La ciència, però, va mantenir-se tossuda.

Llavors, fins i tot en regions remotes, la deshidratació per diarrea es va poder controlar perquè tothom va aprendre a preparar la beguda de rehidratació a casa, i al pacient l'hi donaven de seguida. I el pacient es recupera. Més barat, igual d'efectiu, i a l'abast de la mà.

De fet, la rehidratació oral ja l'havia descoberta un metge indi, en Índia, i era igual d'efectiva. I va salvar vides, i va publicar la bona notícia a la mateixa revista, però en 1953, quinze anys abans! És el doctor Hemendra Chatterjee.

Però no li van fer cap cas, perquè era indi, racisme, deien que no era prou científic. La crítica i el menyspreu. El van ignorar, tot i que havia fet una gran descoberta, una de les més importants del segle.

Aquesta història és un altre exemple per veure que la veritat i la saviesa no són al càrrec ni al currículum, ni a l'autoritat, sinó en la realitat mateixa, en la solvència prou demostrada, estudi, observació, experiència.

www.bello.cat / jordibell@gmail.com