Els reptes que s’han d’afrontar poden desanimar o encoratjar, tot depèn de la magnitud del tema i, especialment de l’actitud amb què s’aborden. Hi ha cultures, com la menorquina, que saben sublimar bé algunes coses.
La costa nord de Menorca és peculiar perquè d’una banda té els substrats geològics més antics de Balears i per l’altra està sotmesa a un vent del nord que hi pega sense pietat. Potser per això és un dels reductes on queden plantes que ja hi havia abans dels humans. La resta, al llarg de més de 4.000 anys, han estat llaurades, cremades o substituïdes.
Amb un vent fort i carregat de sal, no és fàcil prosperar si ets una planta. Cal que una llavor caigui on hi hagi unes mínimes condicions. Dipositar-se aferrada a un còdol i mirant al sud, pot permetre tenir llum. Sota la pedra s’hi aguantarà una certa humitat que permetrà que hi visquin petits animalons que menjaran esporàdics excrements d’ocells marins i aniran incorporant nutrients processats a la poca terra que hi ha.
L’escuma del mar caurà literalment damunt en els dies de tempesta, la sal que passarà fiblant cremarà qualsevol tros que no tengui arredossa, i el sol de ple estiu no mostrarà clemència. Només les espècies molt adaptades podran aguantar les dures condicions de l’entorn. Amb arrels que rascaran la roca mare, amb filaments que s’agafaran a zones impossibles, amb talls recargolats i resistents. I tot gira entorn d’unes pedres que semblen trivials.
A la Menorca preturística, poca gent es devia entretenir al litoral del nord. Potser algun al·lotet que treballava de missatge sense sou, s’asseia algun dia de calma a la vorera mentre guardava les cabres o els bens i se li acudia fer una monjoia de pedres per a marcar un bon lloc per baixar a pescar. Poca cosa més. Els quatre o cinc còdols que posava un sobre l’altre, provocaven un trasbals a les plantes i animalons dels voltants, però passava molt poques vegades.
Aquell innocent entreteniment de la infantesa d’un ajudant agrari s’ha multiplicat actualment per una allau de turistes que cada dia passegen per la costa nord. Ara no fan munts de pedres per marcar fites especials al terreny, sinó que ho duen a terme com a part d’un ritual acabat d’inventar, segons el qual fer monjoies mirant els fars dóna bona sort.
És mal de fer poder conèixer la ventura posterior que esdevé a cada turista que altera la particular fesomia de la tramuntana menorquina, però és d’una claredat palmària que dóna molt mala sort a l’ecosistema, perquè els còdols estables són imprescindibles per a molta de la vida natural de la zona. Allò que abans era una anècdota, ara és una plaga.
Un fet similar passa amb les àncores i la posidònia. Cadascú valora només l’afectació puntual que genera i s’oblida de sumar-la als milers d’embarcacions que cada estiu naveguen voltant l’Illa (unes 5.000 en el darrer recompte oficial fet en 2010 en base a fotografia aèria). L’argument basat en que ho hem fet tota la vida ja no val quan som tants que empram el mateix espai. La degradació ara és molt ràpida i la natura no té temps de recuperar-se.
Afrontam una qüestió derivada de ser molts. No es poden tractar igual les anècdotes que les plagues. Quan un infant trenca un ramell d’un jardí públic, se li expliquen les normes de convivència. Quan hi ha una onada reiterada de destrosses de mobiliari urbà s’investiga, es preveu i es sanciona.
Que un estornell es posi a un arbre urbà, és un fet que passa desapercebut per quasi tothom. Però quan apareixen de manera gregària, que és com acostuma a moure’s aquesta espècie, seran centenars o milers els que ocupin els arbres. Llavors, els xiscles i, sobretot, els excrements, ens demostraran que no té els mateixos efectes ser uns quants que ser molts.
Però la cosa més sorprenent dels estornells és la gran capacitat que tenen de volar tots junts, sense lideratge, sense policia. Són molts, en són conscients i han aconseguit harmonitzar la seva activitat tots junts.
Bona part de les cançons habituals a Menorca tenen a veure amb nostàlgies, amb amors perduts, amb solituds. Si es llegeixen en un llibre de poemes, semblen textos tristos. Però quan es canten i tothom s’hi suma i la cosa també s’harmonitza, com amb els estornells, la potencial tristor en converteix en festa. Els reptes, quan s’afronten de manera conjunta, semblen una altra cosa.
