Per molt de sol i molta alegria que vulgui vendre amb els seus prospectes de promoció turística, Espanya és un país trist. I ja sé que n’hi ha d’altres que també ho són, fins i tot més. Però el que mos ha tocat patir és aquest i no un altre.
Fa setanta-vuit anys, el 1940, que la Gestapo va lliurar el president Luís Companys al primer govern de Franco, acabada la guerra civil espanyola. El dictador i «gran soldat» el va fer jutjar per un tribunal militar que, sense cap escrúpol, ni moral ni jurídic, ni castrense, el va fer afusellar. És l’únic president d’un govern a Europa que ha estat condemnat i ajusticiat.
I el seu judici mai no s’ha volgut revisar, ni durant la dictadura ni durant la democràcia. Que en aquell moment governàs Espanya un dictador militar, que no hi hagués cap garantia democràtica, que els oficials que el jutjaven fossin els autors d’un cop d’Estat que va provocar una guerra sagnant, no ha servit de res.
Però el judici de Lluís Companys és només un exemple del tractament que han tingut, durant aquests setanta-vuit anys, els representants i els defensors d’aquell govern legítim de la República. Un exemple entre els milers de casos que encara reclamen justícia.
És molt fàcil recórrer als anys de la guerra per explicar atrocitats i pretendre «compensar» la violència d’uns i altres. I encara ho és més treure del seu context els fets terribles que van succeir i adaptar-los als interessos de qui els explica.
Però no és tan fàcil voler justificar el feixisme i totes les ideologies que impliquen privar els ciutadans dels seus drets, almanco davant les persones que creuen en la democràcia i en la vigència de la Declaració dels Drets Humans. S’ha de tenir una ment molt perversa i un odi immens a la humanitat per justificar actituds que solucionen els problemes tapant la boca a aquells que pensen diferent, o tancant-los a la presó o ajusticiant-los.
És indigne voler salvar avui la cara de Franco amb l’excusa que era un «bon soldat» i oblidant les atrocitats que va cometre com a governant. A part que els bons soldats no acostumen a fer cops d’Estat... És tan grotesc com si el papa de Roma volgués justificar els capellans que abusen dels menors adduint que, així i tot, són uns «bons sacerdots».
Per als que anàvem despistats, la declaració dels centenars de militars que reclamen «un respecte» per a Franco, posa una vegada més en qüestió com va anar allò de la transició a la democràcia. Si va ser una broma. Perquè els militars que firmen estan bonibé tots jubilats i no s’exposen a cap represàlia. No perdran la pensió. Però què en pensen els que no hi estan? Què s’estudia a les Acadèmies Militars? Què es considera de Franco, que era un estratega o que era un colpista?
Són preguntes inevitables en un país tan trist que ja no inspira confiança cap institució. Ni la Justícia, en que els alts càrrec sembla que venguin de família des de generacions, a la vista de l’arbre genealòlic de la majoria d’ells i de la facilitat amb que, segons s’ha destapat ara, hi entren els parents. Ni les Universitats, que per a segons qui són una repartidora de títols.
Massa incògnites pendents de resoldre, per viure tranquils. Els negocis bruts de la Monarquia que Franco va reinstaurar. Els militars que defensen la figura del «general». Les forces policials que no expliquen la seva relació amb l’imam de Ripoll, promotor dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Els líders polítics amb carreres inventades. Els bancs que no tornen els emprèstits que van rebre per evitar la seva fallida. La premsa espanyola que orquestra un discurs únic...
Tots junts, sembla que formin una gran família a l’estil sicilià, disposada a no perdre cap dels privilegis que van aconseguir en les èpoques més fosques de la dictadura, quan qualsevol veu discrepant era ofegada. I quan el poble havia de ser dòcil i callar, i fer feina si en tenia. Perquè ara sembla que també hem d’oblidar que en temps de Franco més de tres milions d’espanyols van haver d’emigrar a l’estranger.
Els dirigents de Ciudadanos i el PP sembla que simpatitzen amb a aquesta gran família. Rallen molt de Catalunya, l’amenacen cada dia, però en canvi no piulen sobre tots aquests temes que sí que estan destruint Espanya. I el govern del PSOE..., no se sap encara.
