La primera i principal preocupació dels partits polítics una vegada aconseguit l'acord per fer possible el 75 per cent de descompte en els vols en la Península va ser deixar clar que ells i només ells n'eren els responsables. L'ornamental guerra de declaracions va ser tan trista com estèril perquè, per sort, el poble passa d'açò. O hi ha descompte o no. Els focs d'artifici es llancen, esclaten, deceben per reiterats i s'obliden en deu minuts.
La mesura es va donar per feta a mitjans de maig. Era una de les moltes esmenes a uns pressupostos elaborats a misses dites, amb presses i en un entorn polític estrany, inèdit. Entre tanta celebració propagandística, ningú es va entretenir a analitzar el text i la seva incorporació formal als pressupostos. Ni els diputats autòctons, ni els senadors, ni el Govern, ni la legió d'assessors, ni els recurrents jurídics, ni els consells, van tenir l'ocurrència d'analitzar el contingut de l'esmena i comparar-la amb altres disposicions similars. Tampoc la van revisar a fons els que ara expressen màxima indignació, ni els denuncien robatori, ni els que reclamen urgència màxima vital, ni els que acusen Montoro d'haver deixat un regal enverinat.
Ara, quan s'ha desembolicat, es torna a produir l'estèril cerimònia del repartiment de responsabilitats, però en un curiós sentit invers. Un mes i mig després, els qui llavors capitalitzaven la victòria, els mateixos que es declaraven autors solemnes de la gesta, ara fan una passa enrere i assenyalen l'altre.
Per cert, i perdonin la resignació relativista aliena al victimisme de províncies predominant: s'entén el cabreig i la decepció, però esperar uns mesets per obtenir un descompte addicional per viatjar a Barcelona tampoc sembla un drama catastròfic. No han tancat l'aeroport, ni cap hospital. El drama és que aquestes sorpreses passin, que cap dels escollits pel poble per fer aquesta tasca les detecti a temps i que tots els esforços del personal es centrin a fer la declaració posterior més gruixada i efectista possible. Curiosa manera de gestionar la cosa pública, en què el regal importa tant o menys que el paper amb què s'embolica.
