A poc de nàixer, algú el va llançar al contenidor, i el van trobar dies després, i ara en busquen la mare, com si fos segur que n'és la culpable.
I jo penso que ella és més aviat una víctima. Una altra víctima de la hipocresia, de la indiferència, de l'oblit, de mirar només la pròpia panxa. La setmana passada, l'autoritat policial de Barcelona va enviar-nos un correu per demanar-nos ajuda.
Demanen col·laboració perquè van trobar un bebè. No diuen que l'hagin trobat mort, no sé si troben que aquest detall és important, però és clar que el van trobar mort, i ara miren de trobar la mare.
Angelet. La troballa deu haver estat colpidora. El van trobar a la cinta que es fa servir per seleccionar el plàstic que es llença al contenidor groc per reciclar.
Segur que el bebé encara pensava que és mentida el que hi va veure, perquè ni el món és groc, ni és de plàstic. Sinó que és ben humà i color blau cel, encara que no sembli.
EL CORREU que envia la policia explica que el nadó semblava tenir un dia o dos, que encara duia un tros del cordó. De pell clara, és un fiet, «completament format». No diu quina roba duia, ni si estava net. La policia no diu quina cara feia, si va morir de fred, o de tristesa, o de què.
L'autoritat de la sanitat pública que ens reenvia el correu, sensible al patiment de les persones, parla de «l'aparició del cos d'un nadó», però la policia no fa servir aquesta expressió. No diu res d'un bebè ni d'una mare desesperada. Només parla d'un cos.
Se sap que algú va llançar el bebè a un contenidor groc, però no és possible de saber ni tan sols de quin barri o al menys de quina població. I el correu policial demana ajuda per localitzar la mare, si algú en sap alguna cosa. M'estimo més pensar que el van llançar quan ja era mort, segur.
Sembla que el bebè no va néixer a cap hospital sino vés saber on i en quines condicions. Molts bebès al món neixen en aquestes condicions, i la policia només escriu per aquest bebè, perquè vol saber on és la mare.
Tenim flaca la memòria i ràpid el dit acusador. No fa tant de temps que el cap de família, sempre un home, decidia desfer-se'n del bebè quan l'embarassada era la senyoreta díscola de la família.
I el deixaven a un contenidor de vímet al llindar de la porta de l'església o al torn de les monges, i se n'oblidaven per sempre més. Quina és ara la diferència?
O tancaven la noia embarassada en un convent, o l'enviaven al camp fins a tenir el fill, i després deixaven el bebè en grans contenidors, que llavors en deien orfenats, molts hi morien. Quina és ara la diferència?
És fàcil alçar el dit acusador contra qui és feble i vulnerable. Abans, però, cal pensar per què és feble i vulnerable. El correu fa certes hipòtesis, però no es pregunta si la mare és víctima de la droga o de les xarxes de prostitució. Només parla de «situacions de risc, sospites d'embarassos on es desconegui la situació final del bebè».
NO ES PREGUNTA si va perdre la feina per causa de la crisi, que va enriquir més encara els rics, ni es pregunta si va haver de deixar el pis perque ja no podia pagar el lloguer, i volien el pis per als turistes, per a un fons d'inversió, especuladors, voltors.
La policia vol ajuda, si algú en sap alguna cosa. I serà que algú dirà que en sap alguna cosa?
La vida del petit ha estat breu, no se'n va adonar. La vida de la mare, en canvi, no és vida, ni serà vida mai més.
Prou sabem que l'adversitat de la vida es fàcil que dugui una persona a fer allò que no faria si la vida hagués estat una mica més generosa.
On és la mare? Si la trobo pel carrer i em mira, tots dos ens mirarem. No alçaré el dit acusador. Més aviat em preguntaré què he fet. O millor, què no he fet, què he deixat de fer perquè passin aquestes coses. Feu-vos vosaltres les mateixes preguntes.
Si la trobo al carrer, ai!, tan de bo la trobés al carrer! Si la trobo al carrer, li diré que no passi pena, el bebè és al blau cel.
bello.cat / jordibell@gmail.com
