Al programa «La Resistencia» el presentador demana a cada entrevistat quants cèntims té al banc. Gairebé mai obté una resposta concreta. El personatge, habitualment, intenta escapar d'una situació incòmoda, gesticula, diu que no ho sap, que són més els deutes... Els fa coseta dir-ho, quan a la major part se'ls suposen xifres altes, perquè a la televisió no entrevisten cambrers, mestres d'Infantil ni periodistes de diaris locals.
Xerrar de doblers propis obertament, amb xifres, no agrada massa. Com en altres àmbits de la vida, millor insinuar (o dissimular) que mostrar. Així, hi ha qui intenta demostrar una alta capacitat adquisitiva que a vegades no té (allà ells), i altres que recorren a la falsa modèstia per queixar-se constantment de la seva precarietat sense cap raó. Quan tota la nostra vida cada vegada és més pública i divulgada, es manté un cert pudor financer.
Davant açò, un esport nacional és pressuposar el patrimoni monetari dels altres en funció d'estirp familiar, feina, despeses estimades i casa, a més de la intuïció i la mala llet. Amb aquests paràmetres es treuen conclusions sobre si viu per damunt de les seves possibilitats, és un rata o ho dilapida tot així com entra.
També és recurrent assignar diferents nivells de renda a les diverses ideologies polítiques. Les declaracions públiques de renda dels polítics (un dels invents més inútils dels darrers temps) ofereixen sorpreses que desmenteixen aquesta associació. Es pot ser d'esquerres amb la cartera plena, com es pot ser de dretes amb problemes a final de mes. Així, doncs, on és el problema en la compra d'un xalet d'un líder progressista? Doncs en practicar el prejudici com a part del discurs propi per després actuar en sentit contrari, en trair la imatge que un mateix s'ha volgut crear com a reclam electoral. Açò, que només és reprovable i sancionable mitjançant les urnes, en un país d'envejosos i pirates penalitza més que el robatori del poderós al poble de tota la vida, certificat per sentència judicial.
