Finalment Europa s'adona que el problema de les vacunes no és només cosa d'algunes persones, famílies, comunitats o països. Sinó que és cosa de tots. Perquè li hem vist les orelles al llop.
Tal el que passa amb d'altres actituds individuals que causen una repercussió negativa en la comunitat, la decisió de vacunar o no vacunar no es pot considerar només una decisió personal, perquè la decisió personal de no vacunar pot afectar la salut de més persones, a més del fills de la família.
Des de fa uns anys, Europa observa que va augmentant el nombre de persones que agafen malalties que es poden prevenir amb vacuna, en especial xarampió i tos ferina. Són malalties importants, greus, que posen en risc la vida del malalt.
En aquests dos últims anys, més de 50 persones van morir de xarampió a Europa. Hi ha hagut prop de 14.000 casos de xarampió, el triple que fa uns anys.
Gairebé tots els afectats són persones no vacunades o vacunades de manera insuficient, i van rebre el contagi d'una persona no vacunada o vacunada de manera insuficient.
Ara, a l'abril, un grup d'experts europeus fa públic un document que alerta sobre un fet evident: a Europa, l'augment del nombre de persones sense vacunes o mal vacunades és paral·lel a l'augment de casos de malalties prevenibles amb vacuna.
Proposen d'estudiar a fons aquest problema, perquè no és poca cosa, ni és puntual, ni és anecdòtic. És un problema que ara per ara avança sense aturador, i les conseqüències en són fàcils d'imaginar.
El document fa unes recomanacions que s'adrecen als països membres d'Europa. Recomanen de fer pinya per tal de tenir un calendari vacunal únic per a tot Europa. Recomanen de centrar-se en les vacunes més importants, i no pas en totes. I que hi hagi un registre, un carnet únic de vacunes per tothom que visqui a Europa.
Es tracta del document «Vaccination in Europe», de la Federació Europea d'Acadèmies de Medicina (Feam) i del Consell Assessor de l'Acadèmia Europea de Ciències (Easac).
Salvant les òbvies distàncies, vaig proposar, l'any passat, que l'actitud anti-vacuna sigui considerada una malaltia, una malaltia social, emergent. I que com a tal sigui estudiada a fons.
Vaig fer aquesta proposta a l'article «La actitud anti-vacuna como enfermedad emergente», que va publicar la revista «Enfermedades Emergentes» (2017; 16: 76-80). Fins on puc saber, no va despertar gaire interès. I ara se n'interessa Europa. Perquè li vam veure les orelles al llop.
Aquests dos documents remarquen la necessitat de saber amb certesa què hi passa i per què hi passa. No es tracta de buscar-ne culpables, sinó d'estudiar un fenòmen que ara és d'abast europeu.
El meu article, a més, remarca que les autoritats sanitàries espanyoles, i les de certes Comunitats en particular, són co-responsables de l'actitud anti-vacunes. Per dos motius.
El primer, perquè van fer un ús polític, partidista, electoralista de les vacunes: vacunar aquí sí i allà no, vacunar d'això sí i d'això no; vacunar ara sí, demà no i demà-passat sí, i amb tot allò van dur la vacuna al descrèdit.
I el segon, perquè fan campanyes per evitar l'alcohol a la carretera. I contra la violència de gènere. I a favor de l'ús del preservatiu, i fins i tot per recollir les caques del gos. Però no es fan campanyes per vacunar els fills.
Aquest llop ja va mossegar-nos en pròpia carn: el 27 de juny de 2015, moria de diftèria un fiet a Barcelona. No n'estava vacunat.
A tot Espanya no hi havia l'anti-toxina diftèrica que li calia, i la van haver de demanar a Rússia. El fiet, víctima innocent, va morir de matinada, i cap autoritat va admetre mai la mortal negligència de no tener previst el remei per als que es posen malalts perquè no els volen vacunar.
