Dia de Sant Jordi a Barcelona. Un dia que és laborable i festiu a la vegada, en una combinació incomprensible si no la vius en persona. Les empreses treballen, les fàbriques no s'aturen i les escoles no tanquen portes. Però tothom troba aquell moment, aquella hora màgica, per fer bona cara, ser al carrer i regalar llibres i la rosa vermella, i enguany una segona de groga. I els carrers són un reguitzell de parades i un esclat de colors i una corrua de gent.
I entre aquests milions de passejants, la sorpresa de trobar una parella de Maó –amics de joventut als quals he tingut sempre un gran afecte–, que han arribat a Barcelona per reviure aquesta festa màgica, que tantes vegades havien celebrat a l'època d'estudiants. I rallant amb ells, ha estat inevitable fer conya amb les terribles conseqüències a què s'exposaven amb un viatge tan arriscat.
Perquè sembla que ha calat per les Espanyes el discurs de PP, PSOE i Ciudadanos que Catalunya no és avui un lloc tranquil. Que el republicanisme català és més perillós que ETA, i que hi ha una estesa de terroristes que rompen barreres de peatges o es posen unes samarretes grogues que són un perill per als estadis de futbol. I els més perversos exhibeixen flocs de color grocs de la forma més impúdica.
SI TOT AÇÒ no fos prou senyal de violència, esbronquen els polítics que no els agraden i passegen uns perillosos cartells on es pot llegir «Llibertat presos polítics» i altres animalades com «Llibertat» o «Democràcia». O encara pitjor si són mestres d'escola o periodistes de TV3. Els mestres no tenen altra feina que adoctrinar els al·lots. I TV3 s'atreveix a ser l'excepció a Espanya i fet debats plurals en què totes les opinions tenen veu.
Però el límit del desastre que viu Barcelona, segons sembla, són els amics que ja no es rallen i les famílies rompudes per l'independentisme, que els propagandistes del PP, el PSOE i Ciudadanos ja compten per milions però que ningú més que ells no ha sabut trobar per aumon.
En definitiva, és tan crítica la situació catalana, que l'economia no pot anar pitjor. Ni les facilitats que ha donat el Govern espanyol perquè les empreses se n'anassin, no han pogut canviar la tendència dels darrers anys. Catalunya exporta més que mai, continua creixent més que la mitjana espanyola, i el port i l'aeroport de Barcelona són els que registren més expansió de tot Europa.
VIST AIXÍ, s'ha de ser molt valent per venir a Catalunya. N'hi ha per amagar-se davall el llit de l'hotel, repassant l'horari de vols per tornar a Menorca abans de prendre mal. Però per contra, estic segur que els meus vells amics van acabar el dia la mar de bé en una terrassa de restaurant, que n'hi ha a betzef als carrers de la ciutat. Açò sí, saturades de turistes, perquè ara en vénen més que mai.
El problema català no és cap d'aquests que ha fabricat la fantasia malsana d'uns partits que no volen reconèixer la realitat: que hi ha un gruix cada vegada més gran de ciutadans, pacífics i coneixedors dels drets democràtics, que s'han afartat. Que reclamen que se'ls escolti tant si açò encaixa amb les lleis espanyoles com si no. Perquè pensen que és més normal canviar les lleis que la voluntat de les persones.
I les conseqüències amb què s'han trobat, sembla que no els estan animant a claudicar, sinó tot al contrari. Cada dia són més i són més sòlids els seus arguments, i ho és sobretot que continuïn en presó preventiva, de fa mesos, nou persones pacífiques, a centenars de quilòmetres de ca seva, sense consideració del dany que es produeix en elles i en les seves famílies.
I ho és també, d'argument sòlid, que les altres sis persones que van optar per fugir d'Espanya i acollir-se a la justícia Europea, són les úniques que avui tenen veu. I per més cooperació que hi hagi entre estats a l'hora d'extraditar, a fora fins ara no han pogut trobar, en els actes de què se les acusa, cap signe de violència que justifiqui les terribles imputacions de la justícia espanyola.
PER PAGA, se les acusa també d'una malversació econòmica que el Ministeri d'Hisenda ha estat incapaç de demostrar, per més que tingués intervinguts els fons de la Generalitat des de molt abans del referèndum. A falta d'aquesta prova, el jutge va tirar d'atestats de la Guàrdia Civil sense verificar els seus límits de rigor. I ara, en comptes de reconèixer-ho, vol fer-ne responsable el ministre Montoro.
Mentrestant, la justícia ha impedit que el Parlament català nomenàs president de la Generalitat cap dels candidats, elegits democràticament i amb condicions legals per accedir al càrrec, com el Tribunal dels Drets Humans de les Nacions Unides ja ha hagut de recordar. La intervenció ha estat tan greu com d'enviar a presó preventiva un candidat a mitja elecció d'investidura.
L'Europa que ja demanava al govern espanyol diàleg i política, en comptes de judicis, ara està esglaiada davant aquesta manera tan grollera de menar la justícia. La imatge exterior d'Espanya s'ha tornat patètica. I d'espant, quan es coneixen –Barcelona és ara un xinxer de periodistes internacionals–, notícies com les amenaces del ministre Zoido per tuit, la broma del color groc a la final de Copa, o les declaracions escandaloses que prodiguen Ciudadanos i PP en la seva batalla per veure quin dels dos és més fanàtic. I el PSOE que no se'n desferra...
