De forma oportuna, just abans de començar les vacances de Setmana Santa, una entitat va reobrir el debat sobre la pretesa necessitat d'ajustar el calendari escolar al calendari laboral, de manera que els pares puguin tenir sempre resolta la custòdia dels petits mentre es guanyen el pa.
El debat no és nou, apareix sovint, quan per exemple es produeix un pont d'aquells en què les escoles tenen festa i els treballadors aliens a l'educació, no. El plantejament de l'adaptació dels calendaris escolars i laboral parteix d'una concepció errònia de l'escola com un cangur, un aparcament de fillets, on podem delegar funcions en principi inherents a la família com el dinar o el temps d'oci.
A més, aquest plantejament es formula des d'una perspectiva parcial i funcionarial del mercat laboral, atès que no es pretendrà, supòs, adaptar el calendari escolar als torns dels professionals de la sanitat, dels bombers, policies, periodistes, cambrers de discoteca, recepcionistes d'hotel, taxistes... Per fer-ho hauríem de plantejar obrir les escoles al vespre, festius, dissabtes i diumenges.
L'escola té unes funcions concretes: ensenyar, formar, socialitzar, detectar problemes i, en la mesura del possible, reduir escletxes socials. Ja són prou. L'escola no ha de carregar, en cap cas, amb qüestions que són només de l'àmbit familiar. Conciliar és difícil. Molt, i més en certes circumstàncies. Però la responsabilitat de fer-ho no ha de condicionar un calendari escolar que s'ha d'elaborar només amb criteris pedagògics i pensats més en els fillets que en els pares. Les escoles d'estiu, els menjadors o les extraescolars són ja bones ajudes, estan bé, però estan i han d'estar al marge del que és el disseny del calendari lectiu. Quan s'és tan exigent amb els col·legis, es demanen solucions al problema a qui no toca. Tal vegada seria millor canviar el focus i demanar que sigui el mercat laboral el que millori la conciliació. Però si del que volem xerrar, en realitat, és de les vacances dels docents, açò és un altre tema.
