Escoltar la ràdio, veure els telenotícies o llegir la premsa em provoca, des de fa ja massa mesos, un desassossec inusual i per jo desconegut. Són moltes les notícies, opinions i posicionaments que m'escarrufen la pell i que no sé com processar. El 'tema de Catalunya' ha obert la caixa de pandora vers allò que entenem com a democràcia en aquest Estat. Perquè la cosa ja no va d'independentisme o no, tot plegat és molt més greu. És la privació de la llibertat d'expressió, és la judicialització de la política, és el retall a l'Estat de dret, és la no separació real de poders, és el fer parts i quarts en com tractem i jutgem imputats i les penes, preventives o no, que els apliquem.
Malgrat ja he manifestat en aquest mateix mitjà que el meu posicionament no és independentista (sempre m'he sentit més a prop de l'internacionalisme), per damunt de tot hi ha el meu respecte per la llibertat de pensament de l'altre; per damunt de tot hi ha el manteniment dels principis bàsics que han de regir una democràcia del segle XXI; per damunt de tot hi ha la convivència pacífica i fraternal entre els pobles i les seves opcions.Tots aquests principis, que a ca nostra ja ens van costar una guerra civil de la que avui encara no n'hem tancat les ferides, tornen a ser increiblement qüestionats i vexats, i això, junt amb les opinions de persones, càrrecs institucionals i mitjans, em deixa un mal cos que no sabria com descriure. Quina mena de present habitem? I, cada nit, desitjo que el son esvaeixi la tempesta que se'ns ha instal.lat a sobre...
