Un tret dels menorquins (en general) és estar encantats de la nostra terra, enamorats dels seus paradisíacs paisatges, apassionats del ja gastat Camí de Cavalls, gelosos de les platges de postal i bus, fans incondicionals del formatge i la carn-i-xua, emocionats amb cada toc de flabiol, com si res al món s'hi pugui comparar. Alimenta aquesta autoestima tan alta el fet que cada foraster que passa deu minuts a l'Illa en lloa la preservació, ritme de vida, el patrimoni... Paraules que, en contra de la seva intenció, a molts no ens fan ni fred ni calor. Per previsibles.
Així, ens promocionam turísticament com a cosa digníssima de veure, una joia en mig del mar. Però, ai. Serem molt bons i magnífics, però ai, si avui vespre, a la mitja part del partit del Barça, l'Illa s'enfonsés al fons del mar, per l'excés de pes acumulat al Consell amb tants informes fallits i sentències ruïnoses, un 65 per cent dels agents de viatges d'Alemanya, poble exemplar en educació i cultura ambiental, ni sabria quin és aquest estrany territori que ha desaparegut. La dada és una cura d'humilitat.
La ignorància envers Menorca no ens ha de fer, però, caure en una depressió que ens aboqui als textos de Jorge Bucay o a un pot de gelat. Difícilment un 65 per cents dels agents de viatges espanyols coneixeran totes les illetes d'Europa. De fet, el meu divorci amb les agències de viatges va començar després de demanar a una com podia arribar a Sardenya i que la senyora no sabés si era un poble extremeny amb gran producció porcina o un restaurant del barri.
Que Mallorca ens tapa ho comprova qualsevol menorquí a un taxi de Madrid. Som poca cosa. Davant això ens queda el recurs d'explotar entre els turistes alemanys el misteri i l'exotisme. O, millor idea, com tot a la vida, fer la feina ben feta, objectiu per al qual sempre venen bé aquestes cures d'humilitat. Ajuden a corregir les distorsions de la realitat que provoquen tanta autoestima autòctona i tanta adulació externa difícil de pair.
