Hi ha paisatges que són bells però són morts, silents. Es troben principalment on l'ús intensiu de pesticides ha trencat les cadenes d'alimentació i no hi queda gairebé fauna. Res destorba la quietud, res ens distreu sobtadament. Com una bellesa de cementiri.
També passa al revés. Hi ha zones del camp aparentment poc interessants, però que alberguen una diversitat de gran interès. Estem dotats de cinc sentits i convé usar aquells que tinguem a disposició per avaluar les coses. Les aparences, ja ho sabem, no sempre són honestes.
El 1962, la biòloga Rachel Carson va deixondir molta gent amb el seu llibre «Primavera silenciosa», que denunciava els efectes incontrolats de molts dels compostos químics que s'estaven venent com a miracles per a l'agricultura. Malgrat patir dures campanyes per part de la indústria que es veia afectada per les seves investigacions, va contribuir d'una manera molt gran al coneixement social dels efectes encadenats dels tòxics.
Moltes de les substàncies químiques que s'usen per combatre plagues de tot tipus, s'incorporen a les cadenes tròfiques de la natura intoxicant els organismes. De les plantes als insectes, d'aquests als ocells insectívors, després als rapinyaires, als mamífers, als carronyaires i a tot arreu... fins que arriba el silenci.
Amb una mica d'observació es pot detectar si estem passant per un camp sa o per un entorn esquitat. Quan a un cultiu de blat d'indi que es rega constantment no hi neix més varietat de planta que la sembrada, alguna cosa passa. Quan camines per primavera i no sents ocells, no detectes insectes volant ni els llagosts salten mentre avançam, estem passant per una zona poc saludable. Malgrat que, potser, estèticament ens sembli acollidora.
Per contra, zones amb menor cobertura vegetal, o amb espècies de baix port, poden semblar poc interessants i en canvi albergar molta més vida. La manca de coneixement d'allò que alberguen alguns territoris, per falta d'investigació o de divulgació, fa sovint que hi hagi espais que obtenen poca valoració social, quan en mereixerien molta més.
Aquest pot ser el cas, a Menorca, d'antigues terres de conreu a zones molt pedregoses, on la roca mare aflora amb freqüència. Aquests espais es llauraven fa quaranta o cinquanta anys amb les arades antigues, d'un sol solc. Però conviuen malament amb els tractors moderns, que no poden fer dibuixos tan sinuosos entre el rocam.
Aquestes àrees es solen colonitzar per caramuixes, joves ullastres, pins incipients, alguns arbusts... La cobertura de la vegetació superior depèn del nivell de pastura a que se sotmet per part del bestiar. A força d'anys, poden convertir-se en terrenys arbrats o arbustius, però el valor principal el mostren durant la transició.
Perquè, mentre tenguin un bon nivell d'insolació, sorgeixen en aquests indrets un gran nombre d'espècies de plantes silvestres anuals, que son un molt bon recurs -natural i gratuït- per a la pastura. La diversitat vegetal facilita bones poblacions de fauna en tots els seus escalons. I alberguen les amenaçades aus estepàries (com la súl·lera, la torrola, el caraputxot, el sibil·lí...). És un terreny bo per la natura i per al pagès.
Fa uns anys, aquests tipus de composició paisatgística patien la indiferència ciutadana -quan no un menyspreu directe- perquè la valoració es basava només en el primer cop d'ull. Amb el temps, els importants valors d'aquest aparents erms s'han reconegut a les institucions i avui es consideren hàbitats prioritaris a nivell europeu. És important que la ciutadania acompanyi aquesta evolució.
En els pròxims anys, les praderies naturals podria ser que agafassin cada vegada major interès, perquè poden ser un recurs per a la ramaderia sense haver d'invertir-hi hores de feina ni combustible per a llaurar-les. Per aquest motiu, a Menorca s'estan recuperant algunes superfícies a partir d'un control selectiu de la vegetació superior.
L'objectiu és mantenir el nivell d'insolació que requereixen les herbes anuals, al temps que es facilita l'accés del bestiar. Les actuacions s'estan duent a terme a finques ramaderes que tenen signats acords de custòdia del territori, en un programa seleccionat a nivell estatal d'adaptació al canvi climàtic. Potser estiguin marcant un camí de futur.
Als anys seixanta, Rachel Carson va haver de sortir públicament a denunciar que, en aquell cas, la indústria química «desinformava» quan feia comunicats. A la nostra Illa tenim l'oportunitat d'informar-nos directament quan sortim a caminar, si prenem atenció als detalls que es mostren el nivell de vitalitat d'un territori, per damunt de la seva aparença inicial.
Les pluges recents han estat un regal. Serà un goig passejar per senders plens de vida.
