Quan el Consell explica al Ministeri de Foment que vol demanar una cinquena pròrroga d'un conveni per a la reforma de la Me-1 firmat el 2007, i argumenta que un dels trams està parat des de fa anys a l'espera d'aplicar el pronunciament sobre un enllaç emès per un organisme tècnic que ja s'havia pronunciat en el seu dia sobre el punt, i que ho havia fet amb uns arguments similars però una conclusió diferent, segur que a un funcionari se li escapa un discret somriure callat i un comentari jocós.
Quan l'endemà el funcionari coneix que després de tot aquest llarg temps d'esperar informe, ara resulta que n'han de demanar un parell més per la proximitat a la carretera d'un monument megalític que forma part d'un expedient de reconeixement cultural que es tramita des de fa també uns quants anys, i que és una qüestió sobre la qual ja es va pronunciar un primer informe, el funcionari ja emet un hi hi hi audible a poca distància. Quan recorda que aquest tram de sensibilitat social màxima és el segon que es va abordar dins el conveni després d'haver foradat una muntanya, al funcionari ja se li escapa algun so gutural d'hilaritat continguda.
I quan es posa a redactar l'addenda al conveni, i afronta la part en què el Ministeri demana al Consell una planificació realista de la reforma de la carretera general per fer creïble el darrer termini fixat, és lògic pensar que el funcionari ja no pugui aguantar més i, mentre es pregunta si no serà allò una fina ironia del senyor secretari general, esclati en una sonora rialla i, fins i tot, deixi caure alguna llàgrima. Llàgrima de pur riure, clar. Les de plorar les deixa per als que cada dia passen per una carretera en permanent provisionalitat per una reforma atrapada en una administració en pròrroga constant pel que fa a aquest i altres temes, enredada en els debats eterns a la recerca d'acords utòpics, en els costosos informes en què el client sempre té la raó, en les batalletes esgotadores, i en els periòdics càlculs d'impacte electoral.
