Encara que la perspectiva no m'agrada gens ni mica a causa de prejudicis sense fonament, d'aquí a tres dies en farè seixanta. I un bon amic, sense saber-ne res, va fer-me a mans, en caràcter de prèstec, un bon regal.
Gràcies! És un llibre oportú i necessari, «El rastre blau de les formigues», del Ponç Pons. Amb avidesa el vaig obrir i vaig mirar per aquí i per allà, i vaig veure com sóc de ruc ignorant, perquè ara no sabria dir-vos si és poesia, o si és prosa, o si són aforismes.
Vet aquí, però, que la ignorància és ara i aquí un valor ben positiu, perquè m'obliga a superar-la, m'obliga a buscar i buscar per saber-ne més i més, infinitament. Mai no s'acaba, l'àvida ignorància, perquè si és àvida de saber-ne més, com ha d'ésser, sempre hi haurà cosa encara pendent de saber, i de buscar, i d'esbrinar el què per poder-ne opinar.
L'amic és un bon senyor independentista, visceral i alhora intel·lectual, balear i alhora català, lector incansable només de bones lletres, crític mordaç de tot el que pasa a Catalunya i a Balears. Mallorquí, va fer-me a mans un llibre menorquí.
A penes passat un prefaci breu, signat en Menorca, Sa Figuera Verda, tardor de 2012, vaig a la primera pàgina de la matèria pròpia del llibre i em trobo allò que em deixa ben parat: «Un és d'on neix, però també de tots els llocs que estima».
Vaig alçar la vista, vaig interrompre la lectura, no podia pas continuar. Quina gran veritat!, perquè sí que sóc d'aquí, i d'allà, i de més enllà, i ben orgullós que n'estic. I arribarà el dia, vés a saber quan, que tornaré a casa, vés a saber quina, per cobrar-me un deute antic i inoblidable.
Continua i conclou: «L'única pàtria és la vida».
Bon regal per a una bona data, o aniversari, o efemèride. És una data pruriginosa i urticant perquè em troba amb més prurit, amb més picor, amb més urticàries, amb més ganes de fer més i més coses, i amb presses perquè veig, i és Ponç Pons qui m'ho diu a cau d'orella, que: «L'edat no apaga les passions, només les impossibilita».
Però no n'estic gaire d'acord. Vull matisar que l'edat apaga, o més aviat apaigava només algunes passions, aquelles que necessiten força i un bon sistema circulatori, però alhora potencia, engrandeix i fins i tot fa sorgir o resorgir d'altres passions, d'altres idees. I d'això es tracta: avui això i demà allò.
Aquest resorgir de més coses, empeses per la lectura d'aquestes lletres tranquil·les i alhora engrescadores, és un motor, el motor que tothom necessita, que tots necessitem per llevar l'àncora un cop més i veure què hi ha més enllà, encara que no sigui més que amb la imaginació, que és portentosa.
Amb la imaginació aconsegueixo de veure allò que no veig amb els ulls, i aquí estan, un altre cop, els seixanta que ara en faig. Cap gràcia, per cert, però tota la voluntat de fer com si res. No m'atura el temps, ben al contrari, em dona una altra perspectiva ben interessant.
Continuo mirant, llegint, pensant el llibre. «La dignitat es pot vendre, però no es poc comprar», tota una lliçó de dignitat, de moralitat, ben necessària.
Més endavant: «M'han dit que a Barcelona tindria més oportunitats de fer carrera...» I just aquí haig d'interrompre perquè una munió de pensaments mútuament oposats batallen per entrar a casa meva. I llavors hi torno i abaixo la vista, i acaba el paràgraf: «Ser menorquí no és una casualitat, sinó una opció».
El llibre termina tot dient: «Scribo, ergo sum» i de seguida «Hi ha tanta Literatura per viure i tanta vida per llegir...» Magnífic!
Gràcies, senyor Pons, amb profunda admiració, i gràcies, senyor amic, per fer-me veure sense voler que seixanta no és res més que un bon començament.
www.bello.cat / jordibell@gmail.com
