Com que els articles de dimecres els he d'escriure dilluns vespre, no tenc la més remota idea de què haurà succeït dimarts al Parlament de Catalunya. I com que no tenc cap ganes de veure'm implicat amb una querella, seré molt prudent a l'hora de rallar.
Jug amb un avantatge, i és que ja escrivia en temps d'en Franco. I vaig aprendre que les coses que es pensaven no es podien dir. Com a molt, les podies insinuar i de tal manera que pogués semblar que en deies unes altres. Un bon exemple el va donar un al·lot de la mateixa època, en Lluís Llach.
En aquell temps va escriure «L'estaca». Ja ho saben, aquella cançó que diu «...Que no veus l'estaca on estem tots lligats? Si no podem desfer-no-en, mai no podrem caminar». El censor la va deixar passar perquè rallava d'un trist garrot de llenya corcada. I encara va permetre també aquella altra estrofa que diu «Si estirem tots, ella caurà, i molt de temps no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja».
«Què trobau -devia pensar el censor-, un ranxo de gent perdent el temps amb un pal corcat». I és que no podia ni intuir que l'estaca simbolitzava Franco. Com ho podia pensar, des de la seva mentalitat limitada de veure el món pel forat del règim? De creure's que la realitat és allò que diu el que mana i la seva llei? Si les coses només poden tenir un sentit, era impossible que una estaca corcada fos el dictador.
Clar que gent amb una mentalitat més oberta n'hi havia molta, en aquell temps. Amb capacitat per entendre que el món no és pla. I prest, «L'estaca» és va convertir en un himne de llibertat a Espanya i arreu. La cantaven els sindicalistes polonesos quan lluitaven contra la dictadura soviètica. I els demòcrates de Tunis enfrontats al règim islamista.
Per açò provoca tanta inquietud comprovar que torna a ser la cançó de moda a Catalunya. En paral·lel a les notícies de tantes persones que son convocades a declarar als jutjats, periodistes, polítics, alcaldes, mestres d'escola, humoristes, sota acusacions que es diria que vénen de tan enrere com la pròpia cançó.
També sembla que vengui d'un altre temps la vigilància frenètica que s'ha establert a les fronteres, a la costa i als aeroports. Avui he sentit que fins i tot el de Toledo està vigilat. A les fronteres, regiren portamaletes i obren camions, com en aquell temps que cercaven terroristes arreu. La diferència és que el motiu actual, provoca hilaritat.
Diven que és per por que el president Puigdemont pugi penetrar d'amagat. Com ho va fer el senyor Santiago Carrillo quan es va morir Franco, per posar el règim contra les cordes: o se l'acceptava o el detenien. O havia arribat la democràcia, o no. Però el cas del president català és encara més complicat.
Segons sembla, vol venir perquè ha guanyat unes eleccions convocades pel propi Rajoy i dimarts -ahir- havia de ser investit president una altra vegada, com a únic candidat que era. I com a diputat, diven que hauria de tenir immunitat parlamentària mentre no l'hagin jutjat pels terribles crims de què l'acusen.
Per què tant de bordell per detenir-lo? El Parlament de Catalunya sembla un castell assetjat, envoltat de policia i amb els abullons oberts perquè no intenti entrar per davall terra. Si ja se sap on vol anar -i està demostrat que és un homo pacífic i conseqüent amb els seus ideals-, sembla que n'hi hauria prou que un parell de policies l'esperassin a la porta del Parlament...
Clar que hi ha altres versions que jo no m'atreviria a insinuar si no fossin de domini comú.
I és que precisament aquests dies se celebra la vista oral del cas Gürtel, en què s'està destapant tanta merda de l'entorn del PP, que el govern ja camina de turmellons.
I mentrestant, en el judici contra el propi PP, continua la incògnita de qui deu ser el senyor M. Rajoy dels sobres, i la Fiscalia -sí, la Fiscalia- demana que s'exoneri el partit per la destrucció dels ordinadors, perquè tanmateix ara no es pot saber si les proves que contenien eren importants... I el senyor Urdangarín, a Suïssa.
Potser sí que tanta estameya per caçar el president Puigdemont hagi estat, en realitat, la tapadora per amagar aquestes notícies i tota la podridura podridura que destil·len. I que, amb aquest objectiu, el govern no hagi tingut escrúpols ni per demanar al Consell d'Estat i al Tribunal Constitucional actuacions que posen en qüestió la legalitat del sistema.
En fi, quan llegesquin aquest article ja tindran l'aclarícia de què va succeir ahir dimarts al Parlament de Catalunya. I jo, que quan l'escric encara no ho sé, em permet oferir aquesta antiga dita menorquina: «Prediquen consciència i venen vinagre». I no som de Mos movem, clar que no.
