A la setmana de Sant Antoni, el nou responsable de l'oficina balear contra la corrupció, Jaime Far, ha fet aparèixer el dimoni. En concret, el diablet que cada un de nosaltres té al costat d'una orella i que sovint l'incita a trencar les normes per obtenir un benefici propi de forma inadequada.
Segons Far, la batalla dialèctica entre el dimoni i l'angelet en algun moment acaba tenint com a guanyador el cornut de les tenebres. Les circumstàncies i les possibilitats, diu, ens porten al final pel camí de la perdició. Un destí universal, ineludible. Aquest determinisme mangui xoca, tot i que no de manera frontal, amb la teoria de l'home bo de Rousseau, que defensava que tothom neix sense malícia, i que és la societat la que l'avaria.
La corrupció inclou, com altres conceptes ara molt utilitzats, un amplíssim espectre de situacions igualment reprovables que en cap cas, però, mereixen la mateixa consideració ni condemna. M'explic. Pagar 80 euros sense IVA o pispar un bolígraf a la feina no es pot equiparar a la constitució d'una trama paral·lela a òrgans de poder per robar milions d'euros de forma sistemàtica, deliberada i constant.
No podem caure en l'error del determinisme, que pot induir a pensar que la temptació és un atenuant; l'ambició, una disculpa; i la reiteració, un vici malaltís. Sí, Rousseau era càndid. La tendència a la individualitat egoista per damunt de l'interès col·lectiu és un pecat original, però són moltes les persones que des de la raó, l'ètica i la solidaritat mantenen la seva corrupció inevitable a ratlla, a uns nivells molt residuals.
Tampoc podem, des del determinisme, arribar a assumir el dogma d'alguns segons el qual es corrompen les persones i no partits o institucions. Perquè una persona sola arriba on arriba, amb uns amics canalles arriba una mica més lluny, però si l'acompanya una estructura de recursos i poder, favors i silencis, més o menys assimilable a certes organitzacions, del dimoni solitari es passa a un poderós imperi de l'infern. I ja n'hem vist alguns.
