Enmig de tot el que està passant, ara un llibre avalua la salut mental del president, i provoca urticàries, i fa pensar si aquí no passa cosa semblant.
Acostumats a les valoracions jurídiques, i a recargolar fins l'infinit, una valoració seriosa de la salut mental del president resulta sorprenent, i també resulta útil perquè ajuda a entendre què passa i per què passa.
El títol del llibre és «The dangerous case of Donald Trump: 27 psychiatrists and mental health experts assess a president», que es pot traduir com «El perillós cas de Donald Trump: 27 psiquiatres i experts en salut mental avaluen un president». Publicat a Nova York, St. Martin's Press, octubre de 2017.
Editat pel psiquiatre Bandy Lee, el llibre és un recull d'assajos escrits per psiquiatres i d'altres experts en salut mental que consideren que han d'advertir tothom sobre els perills que veuen en la psicologia del president Trump.
A més, l'actual governador de Virgínia, que és pediatre neuròleg, es referia al president, sense cap dissimul ni ambigües paraules, com un «maníac narcicista».
Tant els autors del llibre com aquest pediatre governador van rebre crítiques perquè feien un diagnòstic clínic sense visitar el pacient, i perquè en fan públic aquests diagnòstics.
L'ètica mèdica recomana de no fer un diagnòstic clínic sense visitar el pacient, ni menys fer-ne públic el diagnòstic. Però els professionals al·ludits argumenten que sí es pot diagnosticar un pacient sense visitar-lo i fer-ne públic el diagnòstic si amb això s'eviten mals majors, tal el cas que ens ocupa.
Hi ha motius per qüestionar un president, i avaluar-lo. No és mala idea qüestionar i avaluar la salut mental d'un dirigent quan les decisions que pren s'escapen del marc que es considera normal o racionalment justificat. N'hi ha d'altres exemples, d'ara i del passat.
La comunitat científica en general i la psiquiàtrica en particular tenen motius per dubtar del president Trump. Un exemple tal vegada poc conegut n'és aquest: va prohibir que el Centre per al control i la prevenció de malalties (CDC), que és una institució amb molt de prestigi, faci servir paraules com ara «fetus», «vulnerable» o «diversitat».
També els va prohibir d'usar expressions com ara «amb base científica» o «segons l'evidència científica», i el concepte de «health equity», que fa referència al fet innegable que tots tenim el mateix dret a una cobertura sanitària adequada i suficient.
Aquesta prohibició és un exemple de decisió que s'escapa del marc que es considera normal o racionalment justificat, perquè és negar fets que són innegables i que estan més enllà de tota opinió personal. És abusar de l'autoritat del càrrec quan s'afirmen veritats que no són certes per assolir un objectiu no confessable, i d'això se'n diu posveritat.
A casa nostra, el pediatre Manel Enrubia, president de la Secció de Pediatres d'Atenció Primària de la Societat Catalana de Pediatria, deia que «no tenen sentit els horaris d'atenció que s'estan oferint. Un infant a les sis de la tarda no hi fa res, en un ambulatori, a no ser que estigui malalt. L'horari d'atenció ha de ser de matí, i la resta d'urgències». Ho deia en un reportatge a la premsa («Es busquen pediatres», diari «Ara», 27/12/17), tal vegada aprofitant una setmana curta i distreta.
Trobo evident que aquesta afirmació mira de promoure les privades de pediatria, que en general són a la tarde. I que alhora mira que n'estem avisats.
Al mateix reportatge, el pediatre Valentí Pineda, president de la Societat Catalana de Pediatria, assegurava que «ningú vol treballar de dues de la tarda a nou del vespre, sol i amb un sou baix. No té cap sentit». Això no és cert.
www.bello.cat
