El manuscrit Voynich és un misteri de la bibliografia. Escrit al segle XV i conegut a inicis XX, inclou il·lustracions de natura i astronomia, entre altres qüestions, per acompanyar un text que ningú entén, ja que està en una llengua desconeguda o un codi enrevessat. El llibre desperta la curiositat de molts investigadors, que han formulat diferents teories i cabòries. Ara s'acaba de presentar una reproducció del manuscrit, de la qual se n'ha editat uns mil exemplars, la majoria reservats abans de publicar-se.
Com passa amb els llibres que treuen els famosos per Sant Jordi, el manuscrit Voynich genera interès independentment del seu contingut. El seu encant és el misteri. I podria ser que tanta expectació no es justifiqui, és a dir, que un cop desxifrat el text es descobreixi, amb decepció, que és la broma d'un mal estudiant que dibuixava a les classes (són legió), el diari ensucrat d'una adolescent enamorada, un catàleg de productes homeopàtics, un estudi sobre la natura local ple d'obvietats encarregat per l'autoritat local a un col·lega amb un contracte menor o una recopilació d'articles d'algú de dicció defectuosa que ja innovava amb allò, ara tan de moda, d'escriure com es parla. Al segle XXVI alguns textos actuals en pretès menorquí seran els nous Voynich.
Però aquest desencís és poc probable, perquè al segle XV no tothom tenia opció de publicar. Existia un important filtre previ per qüestió de possibilitats. Tot el contrari que ara, quan els papers s'omplen de muntanyes de formularis, milions d'informes, discursos reiteratius i interessats, un debat públic previsible, denúncies tan severes com inconcretes, opinions clonades en funció de la tribu i declaracions de dirigents que espremen els tòpics fins a fer-los innocus, transparents, amb unes xarxes socials que són un femater. Davant aquest embaf, no sembla tan mala idea refugiar-se en un text que no s'entén. El resultat pràctic immediat és el mateix i, a més, no es perden les esperances d'arribar a trobar un dia quelcom que valgui la pena.
