Aquesta setmana, l'actualitat política m'ha recordat una anècdota personal de fa 10 anys. Succeí el Dia Mundial del Càncer de Mama, quan al segon de penjar la pancarta rosa al balcó de l'Ajuntament de Maó, una regidora del Partit Popular em va avançar en una maniobra magistral per a poder ser al bell mig de la instantània. Quina vida més soferta, vaig pensar, enganxada per la necessitat de sortir a la foto.
D'ençà que es va inventar, la fotografia ha pretès la fidel captura d'un fet. Desperten admiració els professionals que tenen la manera visual de perpetuar un esdeveniment, una mirada, un gest en l'espai i en el temps. Qui s'hi dedica amb la paciència pròpia del que basteix una obra, des de qualsevol racó o alçada, com si volgués que la imatge ho expliqués amb paraules.
Els quotidians també semblen obsessius d'Instagram. Amaneixen contínuament a les xarxes socials cercant un m'agrada. En l'àmbit públic, duu implícit un afany comunicatiu, com si estar situat al centre et fes més significant. Des de la imatge emblema del seu programa electoral, fins la qüestió del projecte que estan endinsats en promoure.
La presència pública en l'anunci de licitació de 300.000 euros per l'hospital Verge de Monte Toro ens sembla excessiva. No dubtem que tots tinguin mèrit, però la perspectiva d'aquesta presentació és estrictament proporcional al dibuix de la façana. Com aquella regidora, inspira tants mils de metres quadrats de protagonisme.
