Les circumstàncies l'han deixat fora de lloc, oblidada, gairebé abandonada. A un racó de casa tinc una jaqueta texana prima, d'aquelles de posar i treure en funció del moment, que me mira com si me demanés explicacions sobre la seva sobtada intranscendència.
Me sap greu. Me sembla una bona peça de vestir, que permet adaptar-te a situacions conjunturals de forma racional i flexible. Sense dins, amb fora. La deixes al cotxe si el temps millora. Te la deixes posada dins si hi ha una finestra oberta. Però clar, és una peça d'aquelles que es diuen de migtemps. I el migtemps ha desaparegut.
Són temps convulsos. De canvis radicals. I en aquest panorama, o fa molta calor o de sobte, a l'altra banda, fa molt de fred. L'entretemps ha desaparegut, i són molts els que el troben a faltar. Tot ha tirat cap a l'extrem, i dóna la sensació que cada passa que es dóna cap a un dels caps és molt difícil de recuperar en el seu camí invers. El contrari. Puja un grau en l'asfixiant canícula, baixa un grau en la rasca glacial. Acció, reacció. En augment.
El migtemps obliga a reflexionar quines peces de vestir escollir. Analitzar quan obrim la persiana, veure, comprovar, dubtar, reflexionar, prendre decisions, admetre equivocacions, rectificar i, fins i tot, debatre, escoltar opinions diferents. Però clar, són molts, i en les circumstàncies actuals més, els que es troben més còmodes en els extrems, amb la mínima expressió de vestuari malgrat suar com a porcs, o embolicats en el més gruixut dels abrics malgrat els refredats. A l'extrem tot són certeses, sentiments compartits i uniformes, arguments clars i senzills. Esquemàtics. Fred o calor.
Els amics del migtemps no han desaparegut, però no troben espai al nou mapa meteorològic. Els del fred els acusen de suadors, i els de la calor, de gèlids. Però l'entretemps és necessari. S'enyora. La jaqueta texana prima és primavera, és moderació i enteniment, malgrat que pejorativament alguns l'hagin rebatejada ja com a equidistància.
