Possiblement totes les veus que havien de dir quelcom sobre el tema de Catalunya, en un o altre sentit, ja ho han fet o ho faran en els dies que segueixen. Vull dir amb això que, amb tota probabilitat, no aportaré res nou. Però hi ha moments a la vida i a la història que el silenci et fa captiu i la iteració esdevé necessària per la magnitud del que està succeint.
Tot i que mai no m'he considerat nacionalista (ni de Catalunya ni d'Espanya) i anhelo la germanor i la solidaritat dels pobles i els territoris, més encara en el procés de globalització a què ens ha abocat el segle XXI, considero que la persecució de la democràcia que ha engegat el govern de l'Estat i la criminalització d'un procés pacífic i multitudinari com el català, que aixeca l'esglai arreu, és un fet inadmisible per a qualsevol demòcrata que cregui en la llibertat i la sobirania dels pobles. Polítics, mitjans de comunicació, opinadors, gent de carrer, han forjat una fòbia anticatalanista que de cap manera s'entén per a un Estat que defensa mantenir la unitat (la unitat de què? De l'odi cap a una part dels seus integrants?).
Tenc molts amics catalans i no desitjo que deixin de formar part de la meva realitat política i territorial (em sentiré una mica més orfe si això s'esdevé), però a la gent que t'estimes la respectes, l'escoltes i, sobretot, no la fas patir. Jo voldria escoltar el que el poble català ens vulgui dir, perquè aquest és el principi de la democràcia. I això es fa exercint el dret a vot, un dret reivindicat per milions de persones a Catalunya. És així de senzill i, pel que es veu, així de complicat.
