Per molta renou que arribi de la premsa, la veritat és que en aquests dies dolorosos que ha viscut Barcelona després de l'atemptat terrorista de la Rambla, tot ha succeït com era previsible, d'acord amb el guió i sense sorpreses de cap casta. Potser sí que, d'entrada, a molta gent de fora li va xocar que fos el cos dels mossos d'esquadra el responsable de les actuacions policials.
Però si els va sorprendre és perquè no els havien explicat quan tocava que el mossos són per llei la policia integral de Catalunya. En aquests anys en què el tema autonòmic ha estat de rebaixes, potser costa de creure que sigui així. Però hi va haver un temps en què l'Estat era respectuós amb les autonomies i els anava cedint, encara que amb comptagotes, les competències previstes en els seus Estatuts.
En un altre moment, el govern espanyol potser fins i tot hauria fet grans elogis dels mossos d'esquadra. Per l'eficàcia que han demostrat en resoldre en només cinc dies el flicot que representa desmantellar una cèl·lula terrorista gihadista. Però l'atemptat ha arribat quan les relacions amb el govern català no són precisament d'enamorament.
I així, les reaccions han estat les que es podia preveure. Ensoldemà d'haver tancat el cas, els mossos ja eren qüestionats. Amb insinuacions tan greus com dir que ja estaven avisats i no havien fet cas, o que no van voler recórrer als cossos de l'Estat. Fum de formatjada per amagar la realitat: que han demostrat que eren solvents a pesar que, el mateix Estat que els va donar la competència, els priva d'informació bàsica per poder fer la seva feina.
El director de l'Europol ho ha hagut de recordar, per a vergonya de les autoritats espanyoles. Per més que ara el senyor Rajoy sembla que ho vulgui tapar anunciant una cimera europea contra el terrorisme, a Madrid. Diu que hi demanarà més coordinació entre les policies d'Europa, quan priva a la catalana --no en canvi a la basca-- de la que hauria de tenir...
El mal del senyor Rajoy és que el trist atemptat de la Rambla ha coincidit amb el moment més crític de les relacions amb Catalunya. Perquè som a un mes del referèndum anunciat pel govern català, quan ja s'està col·locant cada peça al seu lloc. S'ha anunciat que les urnes estan a punt i s'han donat a conèixer els textos legals amb què s'empararà la convocatòria. Com era previsible. I despús-ahir es va fer públic també el text de la Llei de Transitorietat, que entrarà en vigor si guanya el sí a la independència.
Però tot açò només es materialitzarà si el govern del senyor Rajoy no troba la manera d'aturar-ho, com diu que pensa fer. Per açò ara necessita més que mai donar una imatge de fortalesa dins i fora d'Espanya. I els fets d'aquests dies li han arravatat en bona mesura el protagonisme. L'actuació dels mossos d'esquadra ha descobert al món que Catalunya, a més de voler fer un referèndum d'autodeterminació, és més solvent davant el terrorisme que molts estats.
Per paga, la manifestació de dissabte passat, tampoc va sortir com pretenia el senyor Rajoy. En comptes de ser una demostració d'unitat del país darrere el cap de l'Estat i el seu president, va posar en evidència davant el món, com era previsible, que el conflicte polític existeix, per més dol que hi hagi. De res va servir la forçada assistència del rei i el govern espanyol en pes. Ni que intentassin repartir milers de banderes espanyoles als assistents. La majoria van quedar sense estrenar.
La manifestació va ser multitudinària. Barcelona es va abocar a l'acte encara que mitja ciutat era de vacances. I el crit de «no tenim por» va ser unànime. Però mentre la policia i la sanitat catalanes rebien tantes flors que allò semblava la revolució portuguesa, la presència del rei i el president Rajoy va provocar els mateixos xiulets que l'himne espanyol a les finals de copa amb el Barça. Generalitzats.
Encara que, també com a les finals de copa, TVE, la televisió que anomenen pública, els va apagar eliminant el so. De la mateixa manera que va tapar les imatges amb banderes independentistes, que també n'hi havia. Com era previsible.
