Manies oníriques

Noticias relacionadas

El kit de l’estiu

Más noticias relacionadas

Dormir té horaris i contextos habituals. Al migdia és un luxe de senyors. A una conferència o a la feina sempre crida l'atenció i a la reprovació. I al carrer? No escandalitza ni sorprèn que una persona tanqui els ulls uns instants plàcids a un banc de la plaça, a una bona ombra. Només ha de vigilar cartera i mòbil. És una escena tendra un petit ben clapat al seu cotxet en ruta. No obstant això, no ens resulten, en general, gens còmodes ni agradables les imatges de grups de joves exercint a la via pública el repòs oníric que se sol practicar sota sostre, amb bigues o sense, legal, il·legal o alegal.

L'ordenança de Maó no prohibeix dormir al carrer. Sí acampar. Com no prohibeix menjar, i sí cuinar. Es prohibeix passejar «gairebé sense roba», un concepte obert en constant debat domèstic intergeneracional. Les fronteres del civisme són sempre subjectives. No ens molestaria igual que els mateixos joves passessin el mateix temps al mateix espai xerrant o escoltant música amb auriculars. O només callats, quiets però ben desperts. No són molts, no fan renou, no generen perill, no contaminen. Per tant, per què incomoda aquesta forma de dormir al carrer? Per la seva falta de vergonya? Per l'horitzontalitat pública? O perquè, per sort, i com a necessari fonament d'una mínima urbanitat, encara som una societat carregada d'aquestes manies inexplicables? Ho consultaré amb el coixí.