Diuen que l'esperança és el somni dels humans quan estan desperts. Ens ha tocat viure en un món on l'esperança d'una vida plena, gojosa i sàvia, es veu sovint substituïda per una carrera per guanyar doblers i comprar coses. L'extensió del consumisme és tan gran que hi ha moltes malalties associades a la buidor d'esperit, a l'anomia, a la manca d'il·lusió per a continuar el camí. Però això conviu amb casos sorprenents de resiliència i de llums dins la fosca.
El barri de Malbúger de Maó és un dels darrers desenvolupaments urbanístics de la ciutat. Avançant cap el sud, s'hi han construït majorment habitatges unifamiliars i adossats amb pati, excepte a la plaça central, que alberga blocs de pisos i la seu del Consell Insular. Connecta amb el camp lliure de cases que queda entre Maó i Sant Lluís.
En una de les pasteretes situades ben endins de la urbanització, amb poc més d'un metre quadrat, hi sobreviu un formiguer de formigues granívores, que no tenen res a veure amb la petita formiga argentina que es fica a totes les cases.
La formiga argentina és una metàfora del consumisme actual. S'està globalitzant, la seva població creix sense aturall, arramba amb tot el què troba i redueix de manera dràstica la biodiversitat per allà on passa.
Dins d'aquest afany desenfrenat, l'argentina recull, caça, sembra o pastura ramats. La trobarem atacant qualsevol animal que es posi a tir, entrant al formiguer trossos de fulles que li serviran per cultivar fongs, munyint els polls que xuclen la saba dels rosers i traslladant-los a d'altres plantes. Com els passa als rics malaltissos, també es posarà dins el nostre rebost i mirarà de robar-nos les coses més inaccessibles.
Un dels efectes més devastadors que provoca la formiga argentina és que desplaça totes les altes espècies de congèneres. És igual si l'adversari és més gran o més ben dotat de mandíbules. La combinació de treball en equip i voracitat, sempre acaba tombant la balança de la seva part.
En canvi, les formigues granívores són com un altre paradigma. Freqüents al camp de Menorca, tenen una mida considerable i dediquen la major part del seu temps a recol·lectar i tractar llavors de plantes. No senten atracció per les cases humanes però si pel gra que sembren els homes. De fet, són les responsables que les eres agrícoles tenguin la peculiar entalla a la part interior.
Quan troben alguna sement que interessa, la porten dins el formiguer, on li separaran la popa de la pell i la part no aprofitable tornarà a ser dipositada a l'exterior. L'acumulació d'aquestes restes és una de les coses que sol denotar la presència d'un formiguer de granívores.
El cas és que, a Malbúger, fa anys que hi sobreviu una mena d'aldea gala en ple imperi romà. En un minúscul reducte de terra, un petit espai destinat a un arbre que va morir. A banda i banda hi ha ciment i asfalt, rodes de vehicles i sabates humanes. I moltes formigues argentines amb ganes de bulla.
Potser les granívores han aconseguit obrir camins subterranis entre canonades de llum i clavegueram, sense creuar-se amb les seves ferotges enemigues. Potser, entre tanta instal·lació, han trobat un dels tresors més preuats en el món silvestre: un degotís d'aigua bona. El cas és que encara treuen abundants quantitats de folros de llavors vora la porta d'entrada al seu refugi. Ningú hauria donat un duro per la supervivència d'aquestes formigues en un entorn així, però allà són.
I mentre les formigues d'un i altre bàndol veuen passar el juliol d'un estiu que torna a batre rècords en temperatura (el canvi climàtic ja és aquí) sabem que s'estan donant les primeres passes per treure petroli de la zona on l'Àrtic s'ha anat fonent. Demostrant, una vegada més, que hi ha mandataris que no aprenen cap lliçó. L'Àrtic s'ha fos degut a l'ús excessiu de combustibles fòssils i ara alguns pretenen continuar amb el cercle infernal.
És el què té aquest model econòmic quan no està vigilat a curta distància per governs i ciutadania. El món necessita de manera urgent un cop de timó. Cap a economies basades en la restitució ambiental i la distribució més equitativa dels guanys. Cap a models de poc consum material i amb més circuits tancats (economia circular). Amb manco formiga argentina i més formiga granívora.
Amb prou visió per deixar de traspassar la responsabilitat amb crítiques buides de barra de bar. Amb prou coratge per sumar-se a altra gent i elaborar propostes reals de camins diferents.
