Potser molta gent a qui li ha tocat viure en un pis ja no sap que davall ca seva hi ha un pou moure, que és el nom que a Menorca donam al pou negre, o pou mort, on va a parar tota la merda de la casa. Si està ben construït, les deposicions que hi arriben van fermentant sense que la pudor surti defora. Però arriba el dia que ja s'ha omplert del tot, i si no el buidàssim, la brutor s'escamparia per tota la casa.
Una cosa semblant és evident que li està succeint a l'Estat espanyol. Hi havia sospites que ens els seus fonaments hi havia un pou moure més gros que els habituals, però com que no feia pudor, tothom siulava. El mal és que sembla que ja ha arribat el dia que està ple a vessar i que la merda, a falta de qualcú disposat a buidar-lo, ja regalima pertot.
La gent honesta ha tingut aquests darrers anys molts de motius per escandalitzar-se. Uns de reals i uns altres d'inventats per interès d'altri. Perquè la gent honesta i innocent s'exclama davant els desastres que li posen davant els ulls, però no arriba a saber mai quins altres n'hi ha, ni quins són de ver i quin són inventats per dissimular els de ver.
Però ara sembla que ha arribat l'hora de la veritat. Ja mos ho feia preveure aquella conversa que es va filtrar del ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, en el seu propi despatx ministerial. Segons la gravació, mentre en públic l'homo condecorava mares de Déu, en privat afinava fiscals i fabricava proves per incriminar adversaris polítics.
D'aquelles revelacions va sorgir la comissió del Congrés que ara investiga els fets. I que tot i les notícies que es fabriquen cada dia per dissimular la seva feina, són tan grossos els escàndols que van sortint, que no hi ha manera d'amagar-los. El PP ja ha intentat dissoldre la comissió i la desqualifica amb les seves berbes habituals. El PSOE la defensa, però no vol que hi comparegui segons qui. I Ciudadanos, com sempre, fa d'ombra allargada del PP. Però ja és igual, perquè ha quedat prou clar que el pou moure és ple fins dalt i com que ningú el va voler buidar quan tocava, ja vessa pertot.
Hi brollen converses pròpies de mafiosos, policies actuant al marge de la legalitat, enganys a la ciutadania, informes falsos, diaris al servei de la manipulació, grans sumes dedicades a obtenir declaracions calumnioses... I tot junt formant una gran teranyina en què el premi de tenir la boca tancada es cobra amb doblers que no poden sortir d'una altra banda que no siguin les recaptacions d'Hisenda o la tolerància amb negocis bruts.
I per aquells que no van tenir prou sorpresa amb el Pequeño Nicolás, que semblava un personatge de broma però que no ho era; ni amb el tresorer Luis Bárcenas, a qui una curta estada a la presó li va servir per perdre la memòria, ara sobresurt un altre personatge que sembla la culminació de la tragicomèdia espanyola, però que segurament encara no ho és: el comissari José Manuel Villarejo.
En el cos de Policia des de 1972. Condecorat amb la creu al mèrit policial. Creador d'empreses milionàries, i que ara explica que eren tapadores de les clavegueres de l'Estat. Servidor de tots els governs amb independència del color polític... Però que quan el pou moure ha començat a vessar, no ha tingut més remei que sortir del cau a defensar-se. Segurament perquè ell no es vol negar dins o no vol que li neguin. I és que sap moltes coses i disposa de moltes proves. Ho va demostrar amb les cintes de les converses mafioses de l'expresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González.
Si encara conservàssim la virginitat, mos sorprendria que no vulguin que un homo com aquest vagi a declarar a la comissió del Congrés. Tantes coses com ha de saber! I també mos sorprendria que ell s'hagi ofert per anar a la televisió, diumenge passat, en el programa de Jordi Évole. El mateix entrevistador confessa que no sap quines coses de les que diu són ver i quines mentida, però també que va rebre moltes pressions perquè el programa no s'emetés. Potser les mateixes que han impedit que la comissió del Congrés vegi el documental «Les clavegueres d'Interior», amb les declaracions de 40 testimonis, funcionaris judicials i comissaris inclosos.
Tanmateix Villarejo va dir moltes coses que ja eren sabudes i va citar noms, molts de noms de persones que comanden en aquest país, com Soraya Saez de Santamaria, o Ignasi Cosidó, director general de la Policía, o Félix Sanz, director del Centre Nacional d'Intel·ligència... I va parlar de les calúmnies amb què s'havia volgut esfondrar personalitats com Baltasar Garzón o Artur Mas, i fins i tot de la família Pujol, i de les amenaces a la senyora Corina, l'amant del rei Joan Carles.
El pou moure de l'Estat regalima per totes bandes, i vista la connivència del govern, ja és hora que l'oposició faci la seva feina i el buidi. I la Justícia. I el Tribunal Constitucional, tan àgil en casos molt més nets. Si no és que també hi volen quedar emmerdats per sempre.
