«L'Estat no ha tingut projecte a Catalunya. Ens agradi o no, ha fet deixadesa de les seves funcions. Nosaltres hem renunciat a explicar-nos i el sobiranisme, en contraposició, ha fet un gran projecte».
Són paraules d'un polític experimentat, el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba. I que segurament s'ha atrevit a pronunciar-les perquè ja no aspira a tornar a la política. O a la plaça de toros en què l'han convertida entre tots, on per força hi ha d'haver sang, toros, toreros i espases, i banderillers i picadors perquè la bèstia sigui més ximple i bona de sacrificar.
Però aquestes són bonibé les úniques paraules sensates que he sentit venir del centre d'Espanya des que va esclatar la rebel·lió dels catalans (o al manco d'una part important d'ells). També s'hauria de dir que el projecte de Catalunya ve de molt enfora i que mai ha deixat de donar proves que continuava viu. Ni les monarquies despòtiques ni dues dictadures, amb la seva espasa torera, van aconseguir travessar-li el cor.
I així, perquè la democràcia espanyola pogués tenir credibilitat, va ser imprescindible la pacificació dels catalans. I els hereus de Franco, que no eren ases, ho van tenir tan clar que es van saltar totes les seves lleis per facilitar el retorn del president de la Generalitat a l'exili, en Josep Tarradellas. Per què ho van fer? Perquè si no s'integrava els catalans, quina democràcia hi podia haver a Espanya?
Però sembla que els polítics, o al manco els mals polítics, perden la memòria més a deveres que el poble. I quan Catalunya tornava a gaudir d'una certa plenitud, en un context espanyol relativament còmode, va retornar l'esperit torero del passat, que sempre ha de menester matar el toro. Mentre totes les autonomies renovaven els seus estatuts, al de Catalunya el PSOE li va passar el ribot, i el PP el va enviar al Constitucional... I els catalans (o al manco un part important d'ells), es van sentir estafats i definitivament fora del projecte espanyol.
Però els governs, en comptes de rectificar quan eren a temps, van anar clavant banderilles i més banderilles, en forma de discriminacions pressupostàries, restriccions autonòmiques i conflictes lingüístics inventats. I quan la rebel·lió ja havia esclatat, mos van voler fer creure que el culpable era un toro, de nom Artur Mas, i quan aquest va caure, que ho era un altre, en Carles Puigdemont. I que tot allò que arriba de Catalunya són envestides d'un animal desbocat i sense seny. I és que encara no se n'han entemut que al territori català no hi ha corridas de toros, fa anys que les van prohibir.
El problema de Catalunya, no són aquests dos senyors, ni TV3, ni els llibres de les escoles, ni cap altre animal amb banyes que vulgui inventar el llegendari polític espanyol. El problema és la fatiga de la societat catalana, i no cal ser cap estadista per detectar-la. Catalunya està farta de ser menystinguda. De ser cornut i pagar el beure. No hi ha toros a qui clavar l'estocada, són les patronals i els sindicats qui reclamen un referèndum. I les universitats i els hospitals. I més de mil entitats de la societat civil de tota casta, i els regidors de la majoria d'ajuntaments i les associacions de vesins, i...
Quan veus la incapacitat de la política espanyola per entendre aquesta realitat, i la seva caparruteria d'enganar els espanyols inventant històries falses, per força has de recordar aquells versos d'Antoni Machado quan deia «Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora».
Avui dia no és Castella. Els ignorants són els toreros del govern -amb la minitorera avantatjada- i la quadrilla de partits que li donen suport, inclòs el PSOE, i la premsa nacional que hi fan de banderillers. I que amb la seva ànima torera, ara han incorporat un altre toro a la corrida que es pensen que celebren, el senyor Josep Guardiola. Flastomen d'ell perquè és qui ha fet la lectura pública del manifest del referèndum convocat per al dia 1 d'octubre amb la pregunta «Vol que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república. Sí o no?»
Clar que el senyor Guardiola és un personatge públic i prou conegut a mig món pels seus èxits esportius. Per açò el van triar a ell per llegir el manifest. Però també és un ciutadà implicat en la seva societat i amb el dret democràtic de defensar les idees que ell vulgui. Idees que no ha amagat mai, fins al punt de figurar a les llistes independentistes a les darreres eleccions.
El critiquen i el ridiculitzen com si el tinguessin acorralat enmig de la plaça de toros. Seguint la vella tradició dels ignorants que es pensen que matant el missatger maten el missatge. Però el missatge ja està escrit i ha arribat arreu del món. Seria un acte d'intel·ligència llegir-lo i, si un cas, rebatre'l en contes de clavar-li l'espasa.
