Començaven els noranta i un grup d'amics que compartíem COU vam organitzar una festa revival per recollir fons per al viatge de final de curs. Vam fer molta feina, però ens ho vam passar molt bé. Tan bé va anar que les previsions d'assistència es van desbordar. Tanta gent va venir que es van acabar les begudes (sense alcohol).
Malgrat les complicacions, no en tenc cap mal record. Tot el contrari. Tal vegada és perquè la distància en el temps, que comença ja a ser considerable, elimina tot allò dolent. Va ser molt divertit compartir un projecte, treballar junts, passar-ho bé, veure com altra gent ho passava bé, ballar, riure i treure'n un profit del qual altres també se'n van beneficiar. Açò darrer no ens va saber cap greu.
Les festes, per definició pròpia i esperit principal, són per passar-ho bé. Ja tenim prou maldecaps a la rutina diària per complicar-nos l'existència en qüestions lúdiques. Amb aquell esperit vam armar aquell sarau. El record no seria tan bo si entre els amics ens haguéssim recriminat vessa o errors, si s'haguessin produït agres retrets, males cares, incidències, si haguéssim mirat malament els companys que van anar de viatge i no van ajudar. Llavors, si alguna cosa d'aquestes hagués passat, el record seria manco idíl·lic, i segur que en el seu dia ens hauríem plantejat si organitzar la festa havia valgut o no la pena.
Quan una part important del que passa al voltant d'una festa no té res a veure amb passar-ho bé, quan la feina que exigeix és excessiva i costosa, quan predominen els retrets, els nervis, les tensions, les males cares, les incidències o el simple temor que passin, és quan un s'ha de demanar si realment val la pena o no organitzar-la. La resposta, clar, sempre serà subjectiva. Jo, d'aquella festa revival, no m'ho vaig plantejar mai. I açò que, al final, no vaig anar al viatge.
