La baguet de mig euro, cruixent al matí i tirosa al vespre, no és una enemiga de la tradició ni un belzebú gastronòmic. La baguet és només un símptoma de l'evolució de la societat, que busca immediatesa, comoditat i preus baixos per als dies laborals, deixant l'excel·lència al paladar per a moments VIP.
Malgrat això, és evident que l'ideal teòric al qual molts aspiren és menjar sovint bon peix fresc, croquetes fetes a casa amb paciència, verdures collides a prop, brou fet xup-xup, xerrar amb els amics cara a cara a l'ombra d'un ullastre, comprar provant-nos la roba, dormir vuit hores i llegir llibres profunds.
Però, avui dia, el nivell d'alegria de la majoria de butxaques i el ritme de vida que ens hem imposat ens impulsa cap a barretes de lluç, croquetes de congelador, hortalisses importades, pasta amb tonyina, no deixar d'enviar guasaps amb emoticones, omplir el vestidor per internet, dormir poc, i acabar el dia esgotats al sofà davant la tele. Està clar que entre una cosa i l'altra hi ha tota una escala de grisos, de dinars que combinen un déntol fresquet amb una baguet, de puristes del producte ecològic amb un smartphone hiperactiu.
El repte dels forns de pa tradicionals, com dels pescadors i els pagesos, no ha de ser competir contra les baguets i similars, és una guerra perduda. S'han de fer valer en la pràctica, més enllà dels anecdòtics distintius a la porta. Intentar impedir l'evolució, frenar les tendències en els hàbits, criminalitzar l'adquisició de productes industrials per insans, és un error perquè són esforços inútils, frustrants. És millor mirar de trobar un espai per al producte artesà dins aquest ritme frenètic i low cost actual. Hi ha un potencial de demanda que s'ha de canalitzar, perquè en el fons el desig de menjar sempre el màxim de bé el mantenim molts. Joves i no joves. En això no hi ha edats, només èpoques.
