L'àngel de la guarda que protegia el senyor Rajoy sembla que està en hores baixes. O potser som un exagerat i el motiu de la cara de pomes agres que el president feia dilluns passat per la tele, només era el resultat d'una mala digestió. Però tan mala cara jo no li havia vist mai, i un discurs tan agre tampoc li havia sentit.
I es que la seva trajectòria recorda la d'aquells projectils que estudiàvem els joves mascles quan el servei militar era obligatori i, en molts de casos, defensàvem la pàtria fent d'assistent de la parentela d'un oficial. El projectil surt del canó i descriu una corba que primer va cap amunt i a continuació cap avall fins a caure enterre. I el sergent que ho explicava aclaria que açò era una conseqüència de la llei de la gravetat. Encara que algun de més eixerit afegia que si no caigués per causa d'aquesta llei, cauria pel seu propi pes... Ciència de l'època.
Però la trajectòria que arrossega el president sembla que el mena més cap a la caiguda pel seu propi pes. Tant de fitorar jutges i fiscals, finalment ha aconseguit que es rebel·lin i actuïn amb la independència que, en teoria, han de tenir. I açò sembla que no és una bona notícia per a ell, perquè finalment haurà de testificar sobre els seus amics en un dels casos de corrupció més grossos de l'Europa contemporània. I ja se sap que el acusats tenen el dret legal de mentir per conservar la pell, però els testimonis en canvi, estan obligats a dir la veritat. Si no és que volen acabar fent companyia als acusats.
Aquesta diferència de tracte entre acusat i testimoni, l'hem coneguda aquests dies amb un cas pràctic. Al senyor Millet i companyia, abans de jutjar-los, ja els han retirat la meitat de la pena si és que declaren la implicació de Convergència en el cas Palau. Tenint el compte que com a acusats es poden permetre les mentides que vulguin, no està malament la cosa...
Col·locat en el carreró sense sortida dels testimonis, el senyor Rajoy diu que vol declarar per teleconferència i a finals de juliol, que és quan més poca gent mira la tele. Segurament hi ha dues raons de pes per a aquesta petició. Que és un homo discret que no vol fer ostentació pública del paperàs que li tocarà representar. I que no vol haver d'interrompre les seves vacances a la costa gallega amb un xafogós viatge als jutjats de Madrid.
Però el president no té només la justícia en peu de guerra, que si era llosca s'ha posat ulleres. També se li han rebel·lat les bases del PSOE, que, en contra de tot l'aparell del propi partit, han tornat a elegir a aquell senyor Sánchez (Pedro) que en públic el va tractar d'indecent. I que repetia que «no és no» quan li demanaven que s'abstingués a les votacions del Congrés per fer-lo d'aquesta manera president.
Els dirigents socialistes que van defenestrar el senyor Sánchez, ara reivindiquen l'èxit de la democràcia interna i reclamen la reunificació del partit com a primer objectiu. Però el senyor Rajoy sap que si el nou líder del PSOE vol ser alguna cosa quan sigui gran, té una missió molt més urgent: complir les seva promesa de posar totes les dificultats perquè el govern del PP continuï governant. És per açò que l'han votat!
Però la copa de fel que li toca beure al president espanyol no s'acaba aquí. I si diumenge no va tenir esma de felicitar al ressuscitat Pedro, dilluns tampoc la devia tenir per assistir a la conferència que el govern català li havia servit a domicili, en una sala a escassa distància de ca seva. I aprofitant l'AVE en què ell ha fos tants de doblers com per acabar d'arruïnar el país i engreixar els quatre de sempre.
Mentre escoltava d'amagat els representants legals de Catalunya, que segur que ho va fer, per la ment del senyor Rajoy devien passar aquests set anys que ja fa que dura el conflicte. Set anys sense que ell hagi mostrat cap voluntat d'encarrilar la situació, ni de donar alternatives ni d'obrir cap diàleg. Set anys amb molts de policies i fiscals per enmig, però sense fer la única cosa que es demana a un polític, que faci política.
I potser mentre revivia aquests set anys perduts, es veia a ell mateix fent la trajectòria dels projectils que estudiava quan era alferes. I potser -açò no ho puc assegurar- es demanava encara si, quan caven, ho deven fer per la força de la gravetat o pel seu propi pes.
