L'avorriment activa la ment. Llegia la crònica de l'últim debat de política general del Consell, esdeveniment de gris rutina estèril, quan em va sobtar l'ús per part de Salomé Cabrera de l'expressió síndrome d'Adam per referir-se a l'equip de govern. Va ser tanta la meva curiositat com la meva ignorància sobre el tema.
Però Google no falla. La primera entrada equipara la síndrome d'Adam amb una menopausa masculina, una baixada de testosterona. Per tant, o Cabrera sap coses íntimes dels consellers mascles de l'equip de govern, alguns d'ells en edat impròpia d'açò, o havia optat per una metàfora per dir que el tripartit no compleix les expectatives, no satisfà els ciutadans, no es posa dur en les seves accions, no culmina les relacions... polítiques.
No ho veia clar, però a Google sortien més significats. La síndrome d'Adam també és posar noms a coses velles per fer-les passar per noves, creure's pioner en qüestions ignorant tot el que s'ha fet abans al respecte.
Cabrera parlava de transparència i la va clavar a una setmana vista. Perquè on hi ha Adam, hi ha Eva i una poma en qualitat de temptació suprema que convida al pecat. A la política, aquesta poma es diu contracte negociat sense publicitat. Fer encàrrecs prou petitons perquè passin pel conducte que esquiva la divulgació i amaga simpaties ben remunerades és una temptació en la qual al final cauen gairebé tots. Pocs són capaços d'evitar agafar aquesta drecera per donar feineta a algun conegut, veí, col·legui o cosí segon. Tot i que la cosa ha empitjorat des del Gènesi bíblic, perquè amb la poma podies berenar, però no se sap massa bé quin profit podem treure de molts dels estudis que s'encarreguen per aquesta perillosa via. I això és el pitjor. Que solen ser encàrrecs molt prescindibles.
La crisi del Govern balear és, per tant, un cas cent per cent Adam: decepció en la parella, més del mateix i temptació fatal.
