«Un acto de justicia es fundamentalmente un acto de justicia». Amb aquest enunciat redundant despatxava el ministre d'Informació i Turisme Pío Cabanillas Gallas la pregunta d'un periodista durant la roda de premsa posterior al Consell de Ministres en què el govern espanyol «tenía conocimiento» de la sentència de mort a Salvador Puig Antich. Era divendres 1 de març de 1974 i el Caudillo, tot i el seu Parkinson galopant, no tenia tremolor en signar els seus lúgubres enterados. La justícia era llavors... allò que es desprenia de l'article 867 del Codi de Justícia Militar. Per a alguns sí; per a tots els qui consideraven que Franco no era un dictador assassí sinó un salvapàtries por la gracia de Dios. Són els mateixos que s'han negat reiteradament a anul·lar les sentències del consells de guerra franquistes i a retre un reconeixement i una justa reparació de les víctimes del franquisme, i també de la figura del president de la Generalitat Lluís Companys. Cal deduir que per a la justícia espanyola actual l'assassinat de Companys fou legal, igual que els de milers de republicans? En democràcia, no.
De rebot
La llei i la justícia
30/03/17 0:00
También en Opinión
- Fallece un hombre tras quedar inconsciente en la calle en Maó
- Giro de 180 grados en la Seguridad Social: El Gobierno da la vuelta a la edad de jubilación este 2025
- La Policía Nacional retira dos botes de ácido pícrico en un centro educativo de Ciutadella
- Al menos tres personas sufren el síndrome del eterno apetito en Menorca: «Tuvimos que poner un candado en la nevera»
- Fallece Juan Camps, presidente del Club Nàutic Fornells