Viure a Catalunya és cada vegada més complicat. I la raó no són les coses que a Menorca es puguin imaginar, si és que qualcú fa cas de les teles d'àmbit estatal o dels diaris que pomposament s'autonamenen nacionales perquè els fan a Madrid, tan aficionats a allò que ara s'anomena la postveritat i abans es deia mentida.
La causa és que cada vegada és més grossa la distància que separa allò que expliquen aquests mitjans i la realitat que es viu a la comunitat catalana. De tal manera que, si hi vius i te'ls creus, pots arribar a pensar que estàs malament del cap, que tens un problema de doble personalitat, entre el món real i el que t'expliquen a les teles.
Perquè a Catalunya es podrà està d'acord o en desacord amb el procés per la independència, encara que avui sigui políticament majoritari. Però l'evidència general és que és un moviment absolutament pacífic i democràtic. Tan pacífic, que pot reunir les més grans manifestacions que s'han fet mai a Europa sense rompre un vidre ni provocar cap enfrontament.
En canvi, si s'ha de fer cas de les portades dels mitjans de comunicació, et pots arribar a creure que el territori està ple de nazis (com aquells que assassinaven jueus, gitanos, comunistes i homosexuals). I que els defensors de fer un referèndum es poden equiparar als escamots armats d'ETA (aquells que van assassinar fins a 900 persones en nom de la seva causa).
En la Catalunya real hi ha una gran pau social en què conviuen, amb absoluta normalitat, tant les idees més diverses com les dues llengües oficials i el centenar que n'ha duit la immigració. Un càrrec polític del PP andalús, de nom Toni Martín Iglesias, que mereix un respecte, ho explicava molt bé en el seu facebook fa unes setmanes.
Va arribar a Catalunya de turista, «buscando a ese que le dices buenos días y te contesta en catalán, y le dices 'perdón, es que no le entiendo' y te sigue hablando en catalán. Pero no lo he encontrado. I afegeix, «buscaba también al que no te mira o lo hace con cara de asco cuando ve que eres de otra parte de España. Pero oye, ni rastro. I acaba confessant que se sent un gilipollas per haver-se cregut totes aquestes animalades que fan circular per Espanya.
Segurament el bon home tampoc no sabia que més de la meitat de la població catalana prové d'arreu d'Espanya i que té el castellà com a llengua materna. I que açò no ha estat obstacle perquè defensi la immersió lingüística a l'escola. Ni perquè intervengui en el moviment independentista. Ni tampoc no devia saber que aquí sí que n'hi ha de de premsa tots els colors, i que en els debats participen tant els partidaris de la independència com els contraris.
Al costat d'aquesta falsa imatge d'una Catalunya de gent obsessionada i violenta que sembla que ara interessa als aparells de l'Estat –a la vista de les persones que la propaguen, inclosa una fiscal--, hi ha un discurs que, si hi vius, també et pot fer tornar boig. I són les dues campanyes que fa a la vegada el govern espanyol, una amb el nom de Operación Cataluña i l'altra, Operación diálogo.
La primera és secreta, però present cada dia en el món real. Alts càrrecs electes jutjats o imputats (més de 400) per causes polítiques. Registres policials per suposada corrupció que es repeteixen cíclicament a les mateixes persones, sense que mai acabin en res censurable. Proves falses que la mateixa policia més tard no sap ni com justificar... Fa uns dies fins i tot en el cas Pujol, que semblava tan clar!
La segona operació és del món virtual, el dels diaris i teles nacionales. Insisteixen que el Govern espanyol vol dialogar i que, en secret, ja està dialogant. Però aquí ningú no se n'ha entemut. Diven que vol negociar els punts que el senyor Mas va posar damunt la taula fa quatre o cinc anys, tots manco un, el del referèndum. Però el president Rajoy no convoca al president Puigdemont. Ni explica que els altres punts eren de temes obligats per la Constitució o l'Estatut, o ja compromesos en el passat, però que mai no s'han complert, com el Corredor Mediterrani.
Aquesta distància entre el món real i el del plasma i el paper, és evident que ataca la salut dels catalans. Però també té el seu antídot, que és conèixer algunes informacions que la premsa nacional no sol seleccionar. Com l'estudi de la Universitat d'Oxford del 2016 que conclou que els informatius espanyols són els més poc fiables d'Europa. O l'informe de la Unió Europea del 2015 que diu que la justícia espanyola es poc eficient, d'escassa qualitat i una de les més poc independents d'Europa.
Clar que, tant una afirmació com l'altra, no cal ser massa llestos per creure-se-les. Un bon exemple el va donar la justícia la setmana passada, a Palma. I si són els mitjans, dissabte vam tenir a Barcelona la més gran manifestació d'Europa en favor dels refugiats, «Casa nostra, casa vostra». Dues-centes o tres-centes mil persones al carrer. TV3 la va seguir en directe i el senyal va arribar a 1.000 televisions d'arreu del món, però només una d'espanyola s'hi va interessar...
La conclusió és que s'està fent una feinada per amagar la realitat catalana darrere un holograma fet a mida i fàcil de manipular davant l'opinió espanyola. Quina altra explicació hi pot haver?
«L'holografia és una tècnica avançada de fotografia, que consisteix a crear imatges sobre un suport pla que, per il·lusió òptica, semblen tridimensionals». (Copiat de la Viquipèdia).
