No ho han passat gaire bé, les dones, en la història del món. Durant segles els han assignat un paper secundari al servei dels homes, De mare, d'esposa fidel, de criada submissa, de prostituta discreta... Sempre amb la vida encarrilada, plena d'obligacions i exempta de qualsevol dret.
Es per posar-se vermell de vergonya llegir les coses que els homes han arribat a escriure per justificar aquesta situació. Des de dir que la naturalesa –o pitjor encara, Déu! les ha creades amb una condició inferior, fins a assegurar «científicament» que el seu cervell és més tou i incapaç d'adoptar decisions responsables.
En algunes cultures el seu estat encara no ha canviat gaire i, en la nostra, que n'hi ha que es pensen que està tan avançada, no fa ni cent anys que les coses s'estan posant al seu lloc. Amb excepcions memorables, com la llei que ara discuteixen a la Rússia post-soviètica per autoritzar que, al manco un dia a l'any, els mascles puguin fotre llenya a les seves dones, per mantenir així una «vella tradició de la cultura russa».
Les dones conscients de tanta vexació han hagut d'enfrontar-se a molts de tabús i a moltes resistències per arribar a tenir un tracte d'igualtat en la societat. Per poder votar igual que els homes, van haver de batallar durant més de mig segle. I per si qualcú no ho sap, encara no fa ni cent anys que ho van aconseguir. Primer de tot a la Gran Bretanya i als Estats Units. A Espanya l'any 1931, amb la Segona República.
I per poder accedir a càrrecs de direcció i a feines que eren «de mascle», van haver d'arribar la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Amb els homes en el front, era una necessitat que les dones ocupassin els seus llocs a les fàbriques i als camps, i quan va acabar la guerra ja no hi va haver manera de fer-les recular.
A Menorca hi ha un precedent memorable d'aquesta lluita per la igualtat: la secció femenina de la Fraternidad Mahonesa, que es va constituir el 1910 perquè les dones obreres poguessin gaudir de subsidis i pensions en igualtat amb els obrers mascles.
I a la Menorca més moderna, no és una qüestió trivial que, ja fa molts d'anys, imposassin la seva condició d'igualtat en les festes tradicionals, com a caixeres i com a cavalleres. Com tampoc no és trivial la rapidesa amb què aquesta revolució va ser acceptada per la societat menorquina en general.
La lluita de les dones per tenir un tracte d'igualtat, vista amb perspectiva i amb objectivitat, ha estat –i és encara- un acte d'heroisme. Perquè és difícil pensar en una acció més heroica que enfrontar-se a les coses establertes, a les tradicions, a «allò que fa tothom», per defensar la pròpia dignitat. Molts d'heroismes militars són ben poca cosa comparats amb els d'aquelles dones que han tingut prou valor per fer la primera passa.
Aquesta reflexió me l'han provocada algunes notícies que surten aquests dies a la premsa. Algunes vénen d'enfora, com les fatxenderies del nou president nord-americà, però d'altres de més a prop. Potser la gent ja no se'n recorda que en temps d'en Franco les dones casades no podien obrir un compte bancari ni tenir passaport si no era amb l'autorització de s'homo. Era la manera d'assegurar que el seu «petit caparró» no faria cap disbarat.
I semblava que havia estat una gran passa abolir aquestes aberracions. Però ara descobrim que encara queden dones que no tenen prou esme per assumir tanta llibertat. Estic pensant en l'esposa del senyor Bárcenas, tresorer del PP, que segons explica ella mateixa -ara que la jutgen-, signava qualsevol paper que li posaven davant el nas. Mai no va saber quins negocis manyuclava el seu espòs, però fidelment ho signava tot.
No és un cas únic. La mateixa cosa li succeïa a l'esposa del senyor Urdangarin –segons va dir ella quan la van jutjar-. Veia molt de remànec, però no sabia res i ho signava tot perquè li deia el seu homo. I així hem d'arribar a la conclusió que hi ha dones, igual que tants d'homes, negades per viure en la igualtat. Encara que siguin exsecretàries del PP de Madrid o filles de rei d'Espanya, mantenen l'estantissa creença que una bona esposa no s'ha d'entèmer de res. Mesquinetes!
