Avui molta gent es queixa del fred. Són, més o manco, els mateixos que a l'estiu es queixen de la calor, i a la primavera de les al·lèrgies. Són els que es queixen sempre. Fa uns dies, a un vol des de Barcelona, una dona formalitzava una queixa perquè entenia que una hostessa l'havia tractat malament. Està en el seu dret, clar, però s'ha de reconèixer que s'hi ha d'estar predisposat.
Les grans empreses tenen fulls de reclamació i departaments d'atenció al client predisposats a rebre pals. No hi ha fulls de lloances ni departaments de moixonies. El Consell ha creat una comissió de greuges i cap de felicitacions.Queixar-se té una part bona. Mostra inconformisme, integritat, personalitat, caràcter. No obstant això, hi ha una queixa que és sistèmica, ritual, costumista, és la queixa dels que es queixen de tot.
Limitar-se a disparar queixes de forma indiscriminada, a destacar sempre la part negativa de tot, és una pràctica nociva, que genera mal rotllo i perd valor, perquè la freqüència de les queixes sol ser inversament proporcional a la força dels arguments. És queixar-se perquè sí, per avorriment o per estratègia. És el sindicalisme de rutina, el provincianisme ranci, la justificació de la ineficàcia d'un mateix.
Cansa, desgasta, sentir que tot va fatal, que avui en dia tot és una ruïna (presento esmena a la totalitat als que diuen que abans tot era millor, no és veritat), que no hi ha polític bo, que els joves tal, que tot està podrit. Motius per al cabreig n'hi ha a cabassos, però s'ha d'agafar perspectiva, relativitzar, intentar fixar-se en els aspectes positius, que n'hi ha, i aportar per ser constructiu. Fins i tot bastaria amb no sobreactuar el malestar, amb no queixar-se de més. La queixa ha de ser un recurs, no un hàbit ni un estil de vida. Al·lots! Que hi ha vols per anar a Barcelona a quatre euros! Està molt bé, no?!
