Prou sabem ara que mentir queda impune, i ara sabem que la paraula post-truth és la Paraula de l'Any. Amb un significat urticant, és tot un símbol dels temps que corren, on Veritat i Realitat semblen superades per paraules irades i errades.
Aquesta paraula ja és present a la premsa en català com posveritat, i a la premsa en castellà com a posverdad. Però trobo que cap de les dues traduccions no són prou eloqüents, i per això m'estimo més continuar amb la versió orginal, anglesa.
El que significa aquesta paraula és més important del que sembla perquè ens afecta a tots. Gran Bretanya (amb el «brerexit»), Estats Units (amb Trump) i Espanya en són exemples prou il·lustratius. I a França (amb Marine) sembla que hi haurà el mateix.
Vet aquí el significat: post-truth és la paraula que es fa servir últimament per fer referència a les circumstàncies en què els fets objectius (és a dir, la realitat, la veritat, això que és i està) són menys importants per influir en l'opinió pública que el fet d'apel·lar als sentiments, les emocions, allò que cadascú pensa i creu de una manera més visceral que racional.
Hem vist que és possible manipular les emocions i els sentiments amb arguments iracunds, o sensiblers, mancats per tant d'objectivitat. Hem vist que és possible que la mentida, la paraula irada, errada, subjectiva, sigui presentada de tal manera que sembla tant la veritat que nombroses persones, milers i milers, i milions creuen que efectivament és la veritat, i voten en conseqüència.
Això sembla veritat perquè ha estat expressat amb allò que sembla el cor, sembla paraula sincera i convincent perquè fa moure i sobre tot remoure emocions i sentiments viscerals, poc racionals, i perquè més que la veritat diu allò que l'altra persona volia escoltar des de fa temps.
En relació al significat d'aquesta paraula, el periòdic «The Washington Post» feia ironia el 16/11/16 tot dient que «La veritat està morta. Els fets són passats de moda».
Un mes abans (10/09/16), la revista «The Economist» parlava de «l'art de mentir» en un article que comença afirmant que els polítics menteixen des de sempre, i es pregunta si això significa que ja deixaran de banda la veritat per sempre més.
«El País» deia «Que los políticos mientan no es algo nuevo ni que a los ciudadanos necesariamente les sorprenda», el 29/11/16. I el 25/09/16 es preguntava: «¿Mienten los políticos más que nunca?»
En veure que la paraula té molta importància i es fa transcendent, i se'n parla aquí i arreu, el prestigiós Oxford Dictionary, de la Universitat d'Oxford, va declarar post-truth com la Paraula de l'Any 2016.
Amb això s'admet el que prou vam veure aquí, al «brexit» i amb Trump, que Veritat i Realitat són conceptes que poden quedar emmordassats, lligats de mans i peus, ofegats, quan entra en escena una falsa veritat, una falsa realitat, una falsa promesa, la mentida, paraules buides, irades, errades, només fonamentades en l'allò visceral.
D'aquesta manera, el missatge del discurs polític connecta amb la força de les emocions i els sentiments de qui l'escolta, i alhora queda desconnectat de la realitat, de la necessitat real de les persones, de la política, d'això que realment cal fer.
A Gran Bretanya van reconèixer les mentides de la campanya a favor del Brexit, massa tard però, quan ja havia guanyat el fet d'anar-se'n. I als Estats Units només una mica, tal vegada a causa de la intensa pressió popular i dels mitjans. A casa nostra, que jo sàpiga, ningú va admetre res.
Hem de parar atenció perquè aquesta és una manera subtil i efectiva per intentar de manipular-nos des de la política del més alt nivell, i de fet des de fa un temps que s'hi parla de post-truth politics.
bello.cat / jordibell@gmail.com
