En la idea de convocar aquell bon dimecres de 1978 el referèndum de la Constitució tal vegada hi va tenir a veure algun alt funcionari madrileny, un visionari que ja intuïa que la data seria en el futur una magnífica opció per passar un gran pont esquiant o de compres al FAN Mallorca. Efectivament, el 6 de desembre es va estrenar com a festiu l'any 1984, decisió presa el 30 de novembre de 1983, fet que va agafar a contrapeu els impressors, que havien ja emès els calendaris sense aquell dijous en vermell.
En una societat que fa sovint exhibició de devoció per la racionalitat i el pragmatisme, resisteixen aspectes gestionats des de la creença i el sentiment. Si el dia de la Constitució no es mou a dia 7 per evitar setmanes estranyes, amb tres dilluns que també són divendres, fillets despistats i jornades laborals de guàrdia, és només per respecte a la tradició, al que significa el document, no a la raó.
En el recurrent i estèril debat sobre la reforma de la Constitució s'exhibeixen també arguments racionals, però aquests en realitat amaguen la ideologia i el cor. Són reticents els més espanyolistes, fidels a l'ordre establert, que com a postura trampa solen apel·lar al consens (impossible a un país on encara les condemnes al franquisme i al terrorisme admeten matisos). Són favorables els rupturistes, escèptics de la transició, rivals de l'establishment i promotors de noves estructures d'estat.
Canviar a fons la Constitució, que no va votar un 70 per cent de la població actual i no ha llegit un 95, seria lògic i recomanable, però ara no és urgent ni imprescindible. Alguns dels seus articles més importants ja estan plenament assumits per la societat, altres són utopies, n'hi ha reialment prehistòrics, i pel que fa als més concrets i pràctics, quan el Govern de torn ha tingut la necessitat i la voluntat de fer-ho, ja els ha canviat. La darrera vegada sense consens, i apel·lant, aquí sí, al pes de la raó, la raó incontestable dels doblers.
