La gestió que el govern espanyol ha fet, fins ara, de la peripècia catalana recorda moltes vegades la història de Cuba. No per les guerres, afortunadament, perquè avui no veig que hi hagi ningú disposat a menar les coses per aquest camí. I és evident que, a diferència d'aquell temps, ara no hi ha cap poder econòmic internacional que hi estigui interessat. Al contrari.
Però, guerres a part, a la Cuba d'abans de la independència la força dominant era un moviment nacionalista que reclamava una autonomia real, que el reconegués i que li concedís prou llibertat per fer créixer l'economia de l'illa al marge dels capritxos del govern espanyol. L'única resposta que va rebre van ser les garrotades, que en aquella època volia dir detencions i deportacions. I un discurs sobre la unitat de la pàtria espanyola que no tenia res que envejar al que ara mos fan sentir.
Naturalment aquesta reacció no va servir per calmar els ànims. Al contrari, el moviment va créixer i es va consolidar. Quan Espanya ja va tenir clar que no el podria aturar, va oferir als insurgents un estatut d'autonomia. Però havia fet tard. Els cubans ja només es conformaven amb la independència. Cuba es va perdre i Espanya va encetar un període de desfeta econòmica i prostració moral conegut com la crisi de 1898.
Com Cuba, Catalunya dóna a Espanya molt més del que rep i, salvant les distàncies en el temps i en el context, els dos processos tenen similituds. La demanda de més poder de decisió, que toca tant el sentiment com l'economia, es va canalitzar a Catalunya pel camí d'un nou estatut, que va arribar a ser aprovat per les Corts i pels catalans via referèndum. Però el PP es va interposar en la seva trajectòria i va exercir el dret d'enviar-lo al Tribunal Constitucional, on després de quatre anys d'espera seria esquarterat.
Açò no va fer una altra cosa que engreixar el moviment autonomista i l'exigència d'una negociació bilateral, a la qual el govern espanyol va respondre amb un cop de porta. El pas següent, ja és conegut de tothom. De l'autonomisme es va passar a l'independentisme fins unes proporcions que avui abasten al manco la meitat de la població. I l'altra meitat no és necessàriament contrària, és una barreja de tot fins a configurar una gran majoria que reclama la celebració d'un referèndum.
I la gestió que en va fer el govern espanyol, per força recorda la dels temps de Cuba. Des de la negativa a qualsevol solució referendària, primer va voler fer aflorar la corrupció dels líders catalans, que unes vegades ha estat certa i unes altres no... Després va venir l'etapa de dur al jutjat totes les iniciatives polítiques dels governants catalans, per més que havien estat elegits democràticament. Avui estan pendent de judici un expresident i tres ex consellers de la Generalitat, la presidenta del Parlament i més de dos-cents batles i regidors dels ajuntaments...
Però a dia d'avui, el govern espanyol, per poc llest que sigui, ja té clar que per aquesta via no es va aumon. I la pressió subterrània dels poders europeus comença a estrènyer. Ells volen que hi hagi pau econòmica i si per aconseguir-la és necessari un referèndum, no els preocupa massa el seu resultat. I és que l'economia catalana, dins el context europeu, té un pes equivalent al de Grècia, però en positiu. I tothom recorda la brega que va provocar la crisi grega.
Segurament açò explica el canvi d'estratègia que s'ha encetat aquesta setmana. Primer de tot, la substitució de la delegada del Govern. Fins ara ho era una senyora estirada a qui la visió d'una bandera independentista feia venir urticària, i que per paga era de nom María de los Llanos de Luna Tobarra. No sé si queda qualcú a Catalunya a qui aquesta dóna no hagi enviat davant el jutge...
El seu substitut ha estat un tal Enric Millo, popular pels seus canvis de jaqueta, des de Unió Democràtica (CiU) al PP passant per un intent d'entrar a Esquerra Republicana, sempre a la caça d'un càrrec. Però que, també s'ha de dir, coneix en profunditat la societat catalana i té fama de dialogant i bon jan. Per reforçar la seva gestió, la vicepresidenta del govern espanyol ja ha dit que visitarà cada mes Barcelona, i ja es parla també de celebrar-hi qualque consell de ministres.
És evident que tot plegat significa un canvi de formes per part del govern espanyol, però tampoc no vol dir que hi hagi cap novetat en els continguts. El govern espanyol ha substituït el discurs dels jutjats pel del diàleg, però ningú no sap encara què pensen dialogar. No ho diu, però podria ser que ara estigui en disposició d'oferir un estatut d'autonomia. I sí és així, potser succeesqui com a Cuba, que ja ha fet tard.
