A les escoles encara diven que s'ha d'educar els al·lots i al·lotes en valors, que aquest és el millor llegat que poden rebre per poder ser un dia ciutadans dignes i construir un futur millor. Quina valentia pretendre tal cosa! És com si els mestres volguessin emular els maquis de després de la Guerra Civil. Aquells republicans que perduts per les muntanyes encara lluitaven contra Franco, amb l'esperança que algun dia rebrien l'ajut internacional de les forces aliades contra Hitler.
Bufa un mal vent per a l'educació, a la vista del panorama actual. I sense necessitat de sortir de l'escola. Si fins i tot hi ha un moviment de pares contrari a què s'hagin de fer deures a casa («deberes», en menorquí castís) i que aquests dies se significa als mitjans de comunicació, i davant els seus fills, amb una vaga... I és que els pares ja en saben més que els mestres d'allò que s'ha de fer a l'escola. Mira que els docents, en general, en fan de feina, per ensenyar i per entendre millor els infants. Màsters, seminaris, cursos, cursets, escoles d'estiu...
Tota l'educació està trasbalsada de tanta renovació dels mestres, que no del sistema, que amb la LOMCE ha reculat cent anys! Però els pares i mares sembla que hi entenen més de fer de mestres que d'allò que hi haurien d'entendre, que és de fer de pares i mares educadors dels seus fills, com posa en evidència la manera de criar-los que tothom pot veure per poc que vulgui, i que sovint fa afrontar.
I mentrestant, no es qüestionen els excessos d'activitats extraescolars (anglès, música i un parell d'esports, per exem-ple), ni la falta de convivència familiar pels horaris dels progenitors, per voluntat pròpia o forçats per unes absurdes lleis de mercat. Les jornades han de ser com més llargues millor, les botigues han d'obrir els diumenges... I qui hi hagi de fer feina que es foti. O, encara pitjor, que doni gràcies de poder treballar. Però veig que a França o a Anglaterra continuen essent molt estrictes amb l'horari laboral, i açò no perjudica el comerç ni tenen tant d'atur com aquí, i en canvi dignifica la vida. Gent rara, aquests estrangers!
Però aquests mestres desautoritzats per decidir si convé o no convé fer deures a casa, si encara tenen ànims per inculcar valors –que és la seva primera feina-, s'han d'enfrontar també a dificultats externes. I és que ha de ser molt difícil predicar als alumnes que el treball honest dignifica, quan el partit que torna a governar el país és famós per haver fet exactament el contrari. O per dir-los que és amb l'esforç que s'obté l'èxit, a la vista que aquí és la corrupció qui guanya i que no és malvista per milions de votants.
Clar que també han de menester humor, els pobres mestres, per voler fer arribar als alumnes el discurs de la solidaritat i que tots els humans som iguals, o en l'educació cristiana, que tots som fills de Déu. Ha de costar fer entendre una cosa així a uns al·lots que veuen per la tele que cada dia moren ofegats centenars d'homes, dones i criatures a la mateixa mar on ells calamullen. Amb la més absoluta indiferència de la societat i dels governs. O pitjor, amb el creixement dels seguidors dels Le Pen o Trump, que pretenen fer creure que tot es resoldria tancant fronteres. Que es fotin, els que fugen de la fam o de la guerra, i si moren ofegats, millor, que així no mos vindran a fer nosa.
I ja que rallam del senyor Trump, pobres mestres! Ara sí que tenen un bon problema damunt la taula, perquè amb ell s'ajunta el pitjor model de la raça, l'evasió d'impostos, la xuleria, la insolidaritat, el masclisme i el racisme. I és amb aquesta total falta de valors, que ha arribat a ser el president del primer país del món!
Amb aquestes condicions, la cosa més normal seria que els mestres, per poc que puguin, decidissin canviar de feina. Que les escoles haguessin de tancar per manca de personal i, en conseqüència, els fills els haurien d'engronxar («culumpiar», en menorquí castís) els pares i mares, que cada dia demostren que en saben tant d'educar que als dotze anys ja hi ha comes etílics. I els valors, serien cosa dels Rajoys, Le Pens i Trumps que triomfen pel món sense necessitat d'aplicar-los.
Però per fortuna, no crec que açò succeesqui. Encara hi ha molts de mestres i molts de pares i mares, de dretes, d'esquerres i d'enmig, que creu en un futur millor i que és a través de la formació dels joves en l'esforç, la justícia i la dignitat que s'hi podrà arribar. I com els maquis, estan disposats a continuar lluitant amb l'esperança que un dia arribaran els reforços. Quins reforços? Idò els únics que poden acabar amb un desastre com aquest que vivim: una ciutadania rearmada de valors.
