El doctor Jordi Moya, expert en la matèria, diu que el gran aliat del dolor és el fet que no es veu. Així, hom pot jugar amb l'oportunitat de fingir el dolor, però també es pot trobar que el seu dolor no es comprèn. Perquè no es veu, es dissimula el mal de cap d'una nit massa rumbera o, per contra, es fingeix mal de cap per esquivar pretensions d'aparellament. Turistes aprofiten la invisibilitat del dolor gàstric per pagar-se les vacances. La invisibilitat del dolor provoca una gran diferència en la incidència de baixes entre l'administració pública i l'empresa privada, amb el dubte sobre si en el primer cas falta vergonya o en el segon sobra por.
No només el dolor és invisible. La desconfiança, la inseguretat, la contenció, la falta de sinceritat, sovint tampoc no es veuen. Només s'intueixen en la comunicació no verbal, en els gestos i entonacions que acompanyen les paraules. El recent ús massiu de correus electrònics i missatges de text afavoreix la creixent voluntat d'amagar sentiments.
Funciona perquè s'impedeix una comunicació plena, total. Els matisos es perden a les tecles. Quatre retxes mesurades i repensades no aporten el que una conversa. Cada cop més s'opta per asèptics textos esquifits per abordar temes complexos amb què es troba incòmode qui els escriu. S'esquiven les converses, s'eviten les preguntes incisives i es remet a la lletra impressa. Es fa per amagar el que es calla i el que es podria intuir d'un silenci.
Resulta que en temps de pregonades portes obertes, d'esprémer la paraula transparència, l'esperit d'aquell emblemàtic plasma de Rajoy és més present que mai, fins i tot entre polítics que en el seu dia el van criticar i en van fer befa, ara governants aquí a prop. La diferència entre el plasma i l'ara freqüentíssim ús del comunicat escrit sense opció a interactuar és imperceptible. No existeix. Tots amaguen coses.
